El plet entre jugadores i entrenador a la selecció femenina de futbol del que ja no se’n parla

Un dels problemes atàvics, gairebé impossible d’arranjar, que arrossega el periodisme consisteix a oblidar el seguiment de les notícies. Ens n’informem quan peten i al cap de res, les deixem estar, com si ja no importessin.

Ara mateix ningú no en parla, però ens domina la curiositat per saber com acabarà l’afer de les quinze futbolistes que han renunciat a la selecció espanyola de futbol. El lector recordarà el mullader, farcit d’abús de poder, tuf masclista i certa manera de fer per testosterona ben descriptiva de la pell de brau. Quan hi ha gent que encara no assumeix la fantàstica explosió del futbol femení a Espanya, ha esclatat aquest serial per lliuraments.

Farem un resum ràpid: Cansades dels mètodes del seleccionador, Jorge Vilda, i d’arrossegar frustrants resultats en la competició esportiva quan formen un equip de formidable nivell, les quinze implicades van donar el tòpic cop de puny sobre la taula, exigint que l’entrenador plegués per no rendir a l’alçada del càrrec i de les seves legítimes aspiracions.

Vilda ens sembla el típic personatge de l’Espanya de la picaresca, fill d’algú i amic d’altres amb poder, endollat allà on és sense haver demostrat mai capacitat per al lloc que ocupa. Ben fartes de la situació havien d’estar les dones per portar el seu cas a l’àmbit públic després d’intentar-ho en privat i comprovar que el seu parer no comptava, era estèril per a revertir la situació.

Com el poder, de qualsevol mena, sempre té còmplices mediàtics, van començar els atacs contra les futbolistes, acusant-les d’indisciplinades, dives i un grapat de bajanades similars. Repassar la llista de revoltades, per poc que coneguis qui és qui en el futbol femení, només genera respecte davant del seu exemple, recorregut i prestigi.

No ho han tingut gens fàcil i han estat protagonistes d’un salt exponencial en el repte de lluitar per una igualtat de gènere encara amb llarguíssim camí pendent. Formen el bo i millor de l’elit i la majoria són membres del capdavanter Barça.

El Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda començarà el 20 de juliol i el repte espanyol consisteix a superar una simple eliminatòria, proesa que no van aconseguir en els dos certàmens anteriors. Com a rivals de sortida, Costa Rica, Zàmbia i el Japó, rivals assequibles.

Però la Federació que guia Rubiales, ja vell conegut dels tarragonins, s’ha aferrat a l’ordeno i mano, al principi d’autoritat malentès i s’ha tancat en banda, sense atendre les reclamacions i el desig de canvi expressat per les protagonistes. Només ha intentat dividir el grup de dissidents amb males arts, sembrant més zitzània.

Ara com ara, les futbolistes continuen marginades i castigades. Imagineu el guirigall que s’hagués organitzat si La Roja masculina hagués patit quelcom similar, segur que Vilda ja no hi seria.

Passen els dies i aquells que assistim perplexos a l’atzucac col·leccionem un grapat d’incoherències, resumides en que la RFEF no vol baixar del ruc i prefereix alinear gent de segon nivell abans d’escoltar, dialogar, pactar i desfer aquest nús, ja embolicat com una troca.

Diuen que hi ha negociacions, però la intuïció sospita que s’han enrocat en allò tan ancestral del ‘sostenella y no enmendalla’ que caracteritza tantes actuacions dels manaires en aquest peculiar estat. Tics habituals d’un tarannà clarament autoritari que mai no volen erradicar.

Aquest llarg pols ens manté en alerta i convençuts, per desgràcia, d’un desenllaç final coherent amb els responsables del nyap anomenat Primera RFEF. I no passarà res. Recolzats pels seus aliats cavernaris no dubtaran convertir les víctimes en bocs expiatoris, les titllaran de culpables i preferiran que es perdi una gran generació abans de donar el braç a tòrcer.

Ben trist, tot plegat. I ben masclista, això d’atacar a aquelles que volen guanyar en lloc de resignar-se a perdre per incompetència del màxim responsable. Continuarem atents, també farts de certificar que aquest tipus d’actuacions acostumen a ser etern reflex d’una Espanya que no marxa ni amb aigua calenta. Per desgràcia de tots plegats.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.