El post Tamames i la post història. El final biològic de la Transició

Aquells anys que transcorrien entre l’agonia de la dictadura i la resurrecció de la monarquia, per alleugerir estudis nocturns sovintejàvem un bar molt a prop de casa, al passeig Maragall de Barcelona. El meu amic Jaume Miquel, el doctor Miquel, avui pediatre a Tortosa, demanava un got de llet i tothom se’l mirava amb una mitja rialla.

Ens miràvem però bé una cambrera encara abillada d’almirall amb xarreteres i tot, que era rossa, bellíssima, en temps de fantasies eròtiques rosses com ara Mylène Demongeot, Anita Eckberg, Brigitte Bardot i Ursula Andress.

Aquells anys eren de lluita antifranquista, compromesos –en Jaume i jo, fins al coll– contra la intolerància que ens estalonava i ens estossinava. Quan vam fer la Transició, estàvem satisfets. Ens agradava fer una constitució que protegís els drets civils, Viva la Pepa!, i ens agradava que l’amnistia posés punt i final a la guerra civil amb una abraçada parlamentaria entre els que van guanyar la guerra i els que la van perdre.

De fet, aquella amnistia de doble recorregut no era una exigència de la dreta sinó una reivindicació històrica del partit comunista, del nostre PSUC, una ‘reconciliació nacional’ que van escriure a quatre mans Santiago Carrillo i Ramón Tamames, i com a tal la va defensar al faristol del Congrés un represaliat de pedra picada: el líder sindical Marcelino Camacho.

Antics adversaris es feien amics, com el ministre de l’Opus Dei López Rodó i l’advocat comunista Solé Barberà, diputat per Tarragona a la primera legislatura, bellament evocat per Josep-Lluís Carod-Rovira dies enrere.

Però el temps corre amb un moviment uniformement accelerat i, si els diaris abans conjugaven en passat i ara ho fan en futur perquè el present no abasteix prou l’hipermercat de la notícia, la història es malbarata i la toquem amb els dits: hi ha un excés propagandístic d’història. De manera que la Constitució és pràcticament el neolític i els diputats constituents feien obres d’art en tapaculs a les coves del Baix Camp.

Ramon Tamames va demostrar el final biològic de la Transició just allà on havia nascut: al Congrés dels Diputats, amb una moció de censura fracassada, de bracet amb l‘extrema dreta, sense capacitat discursiva actual, incapaç de replicar, passada de moda en fons i forma i fins i tot en el vestit, i al damunt un tel de caspa, metàfora d’una candidatura andròmina.

Fer presentisme està prohibit en història, i en política és fer el ridícul. Hauria pogut lluir senectut i aixecar l’aplaudiment de bancades adverses, i no va passar de concitar un impostat respecte que no era més que compassió per la senilitat.

Esperava que aquell economista i polític brillant i llampant que vaig conèixer, hauria donat més de sí, i en anar-me decebent a mesura que el paisatge després de la batalla esdevenia més gris, cantava les absoltes a una època i entenia que, mirant pel retrovisor, sortir d’una dictadura i entrar en una democràcia, la Transició, fins i tot amb els lamentables danys col·laterals, havia estat positiva.

Però, mirant pel parabrises, la Transició està obsoleta i els que critiquen el Règim del 78 tenen com a mínim la raó de lluitar per un de nou per a mig segle després, que deflactat per l’acceleració de partícules cronològica, és un canvi d’edat que no sé si en direm postcontemporània, digital o robòtica.

Tanmateix, en els que proclamen un futur diferent, no tributari ni d’una monarquia més tronada cada dia que passa ni d’un Estat que rearma el centralisme i s’enroca en les misèries i l’obscurantisme d’uns aparells corporatius, clientelars i poc democràtics, m’hi sobra un excés de cofoisme en el poc que lluiten pel molt que piulen, i m’hi sobra una esmena a la totalitat als que vam lluitar probablement més malament del què ells entenen que ha de ser la lluita, però segur que molt més i amb molt més risc.

El professor Tamames tornarà al seu escó de la història, que és el bo. La Mylène i l’Anita ja no hi són, però són a les seves pel·lícules, la Brigitte periclita com Tamames, a redós de l’extrema dreta, i l’Ursula envelleix dignament promovent la recerca sobre l’osteoporosi que la castiga. M’he trobat fa quatre dies a ‘la rossa del bar’ –Ventura Pons forever–en una botiga.

Ja no era rossa sinó blanca, modestament vestida però polida, comprant els productes més econòmics i mesurant el pes per no anar més enllà del necessari i del pressupost, que comptava cèntims.

El doctor Miquel i jo, quan ens trobem, evoquem records però no emmidonem nostàlgies ni conservem amb naftalina l’última pancarta.