L’eliminació de la Copa pot resultar un punt d’inflexió positiu per al futur immediat del Nàstic

La imatge que va donar l’equip de Raül Agné davant del novè classificat de Primera ha de significar una injecció d’orgull i autoestima per als futbolistes i seguidors granes

La mirada

Suggeriríem als futbolistes del Nàstic, eliminats ahir a setzens de la Copa, que vegin per televisió el partit que disputaren contra Osasuna. Convé subratllar-ho: Equip de moda, novè classificat de Primera i a un pas d’Europa. Fins que no va sortir Abde, semifinalista a l’últim Mundial amb el Marroc, també cal la precisió, els tarragonins van aguantar com uns valents. Llàstima de dos detalls, aquells instants que els professionals sempre qualifiquen de decisius, tot i que aquest cop tampoc mereixen ni una ombra de retret.

L’autor de l’empat, Pablo Fernández, es va escalfar i l’àrbitre no li va perdonar la gosadia a l’asturià, un dels pals de paller per coratge i entrega de l’actual equip. Com la sort no acostuma a ser aliada del Nàstic, toca lamentar en solidaritat l’acció d’Eric Montes que provocà el gol del triomf navarrès quan les forces estaven en reserva i l’ahir central, en una excel·lent progressió durant els darrers partits, va tenir la desgràcia de colar-se-la al gol de mar.

Que es tornin a mirar el matx, que el repassin de dalt a baix i s’adonin que una dolça derrota com aquesta pot convertir-se en un punt d’inflexió que els injecti la confiança i l’autoestima necessàries per afrontar el costerut camí a la Lliga, la competició decisiva per aquest club.

Hi ha equip de sobres, hi ha fons d’armari suficient, hi ha recursos i qualitat per lluitar amb ambició, i sense pressió, pels objectius d’ascens traçats al pou de la Primera RFEF. Si ets capaç de rendir així contra un equip com Osasuna, tan treballat, disposat a pencar de valent, farcit d’automatismes i talent, segur que ets capaç d’enfrontar-te amb garanties als rivals de la categoria. Cap seguidor grana pot sentir-se avui defraudat.

La lògica, també en futbol, té un pes inapel·lable i si comets errades, els poderosos te les fan pagar. Van ser dues de molt puntuals que no mereixen enfosquir l’excel·lent panorama general i particular dels nostres protagonistes. Si permeteu la ironia, fins i tot el sempre qüestionat Raül Agné surt reforçat de l’eliminació perquè va saber corregir el duel a la mitja part amb certs retocs, va parar trampes a un adversari superior que havia fet els deures, que havia estudiat al Nàstic fins a esbrinar com li podia dificultar la sortida de pilota des de la defensa. D’això se’n diu professionalitat per part d’Osasuna, però el mèrit cal atorgar-lo als nostres, que ho van posar tot per aconseguir que s’esborrés la distància de dues categories, de nivell i de pressupost.

Competint d’aquesta manera, el Nàstic pot plantejar-se els objectius més ambiciosos. Hauria estat una meravella arribar a vuitens per primer cop en dues llargues dècades, però consti que aquest enfrontament contra els navarresos no té res a envejar amb l’èpica d’aquell duel llunyà contra el Madrid, quan encara recordem que els blancs van caure a l’Arrabassada amb autogol de Karanka i quina gran imatge es va donar al Bernabéu.

Al cap i a la fi, el primer equip que va guanyar a Chamartín en partit oficial va ser el gran Nàstic de finals dels 40. Dos referents històrics que serveixen per a ratificar la injecció moral viscuda, malgrat el contratemps del marcador. Un adeu a la Copa per xalar sense que sigui contradicció, per gaudir gràcies a les emocions del públic local, ben orgullós de l’esforç dels seus nois. Sense fer volar coloms, hi ha quelcom a l’ambient que s’intueix:

Això ha d’anar a millor per força perquè cada cop creix la complicitat amb aquesta barreja de tarragonins i colla dels Fernández, amb els futbolistes de perfil tan assortit que conformen la plantilla. Ara són ells qui s’ho han de creure, més enllà de preocupar-nos pel cansament amb què rebran diumenge a migdia l’Atlètic Balears.

Torneu a veure el partit tots plegats i enhorabona, endavant, convençuts i satisfets. Aquest Nàstic té alguna cosa especial que es comença a coure. Cal creure-s’ho des del primer a l’últim, de la presidència a l’aficionat, de l’entrenador al suplent. La d’ahir no va ser una derrota sinó el començament d’alguna cosa prou il·lusionant.

Temas: