La cúria contra Gaudí. Els atacs a la Sagrada Família també van sorgir del clergat

«Hi ha moltes coses seves (de Gaudí) que són certament meravelloses, però n’hi ha d’altres que, parlant clar i català, són un enorme bunyol...» Qui així s’expressava era Francesc Montoliu, sacerdot d’un asil a Gràcia, i detractor del llegat de Gaudí a la Sagrada Família, en una carta del 29 de febrer del 1936, a Joan Martí i Matlleu, secretari de la Junta d’Obres del Temple fins que el famós bisbe anticatalanista i antigaudinista Manuel Irurita el va destituir. Mossèn Montoliu veia poca durabilitat en les obres que avui porten 140 anys en marxa:

«Molts detalls de la Sagrada Família pequen d’impropis per a viure llargs segles...»

Tampoc aprovava el catalanisme gaudinista:

«En Gaudí era un somniador que per defensar les seves extravagàncies deia mal de Castella i pecava contra Catalunya aixecant un temple que no lliga per res amb les majestuoses esglésies catalanes, fermes i sensates.»

La famosa idea de Gaudí de construir una façana després de l’altra no li agradava i les quatre torres-campanar de la façana del Naixement li semblaven fumeres:

«Quan es fa un temple primer es cobreix l’absis i el creuer, després es mira si es pot fer la façana, i aquí només s’han fet quatre xemeneies mudes sense cap necessitat ni utilitat actual.»

Potser per treure ferro, el sacerdot barceloní culpava la Junta d’Obres de no haver frenat el geni de Gaudí que trobava massa ambiciós: «En Gaudí no va faltar si ell somniava, qui va faltar va ésser la Junta que ho permetia i això ho diu un barceloní, d’aquest segle, que viu en les hores de lluita – es refereix a l’època d’anticlericalisme republicà- que coneix Poblet -es refereix a l’actual barri de la Sagrada Família- i veu que allí hi falta un temple gran, que ja hi fora si no fos la mania d’aixecar grandeses fora mida... Què en traurem d’aixecar un gratacel si els veïns no l’estimen i el destrueixen?»

La carta, de la qual se’n desconeixia l’existència, ha estat descoberta per l’investigador Julià Bretos a l’arxiu del Bisbat de Barcelona, i inclou tots aquests atacs a la figura i obra de Gaudí, tan religiós, en plena etapa anticlericana durant la II República Espanyola, només cinc mesos abans de la Guerra Civil. La sorprenent conclusió és que els atacs a Gaudí, malgrat ser fervent catòlic, arribaven tant per part de certs sectors del clergat com per part del bisbat, que havia posat en marxa tota una operació contra la continuació del Temple.

El més sorprenent d’aquests atacs per part del bisbat, també descobert per Bretos, és el que vam publicar al Diari el 10 de juny: el bisbe Manuel Irurita intentava paralitzar l’obra de Gaudí, i va encarregar un projecte a un arquitecte desconegut per construir una petita església a l’espai de la nau central, per tal d’abandonar el projecte de Gaudí, del qual només en sobreviurien les parts construïdes: façana del Naixement, absis i cripta, les que avui són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Com vam apuntar a l’article, paradoxalment, l’assassinat del bisbe de Barcelona a la Guerra Civil va permetre la construcció de l’església més visitada d’Europa!

Sabíem que a la Sagrada Família les bufetades li han arribat i li segueixen arribant de moltes bandes: La destrucció de la FAI el 1936, el manifest d’Oriol Bohigas del 1965 i els seus continus atacs, el túnel de l’AVE el 2007, l’edifici de Núñez i Navarro als 70 i la guerra dels seus veïns des del 2008, la manifestació contra l’obra de Subirachs el 1990, el menyspreu públic del regidor Mòdol el 2016 amb la «mona de Pasqua»... El més curiós i fins ara desconegut és que després de la mort de Gaudí i fins a la Guerra Civil, fossin diferents sectors dins la mateixa església els que volguessin acabar amb l’obra de Gaudí, que és el símbol d’identitat de Barcelona i el monument més visitat d’Europa amb 22 milions de visitants l’any!

Doctora en Periodisme i Ciències de Comunicació i diplomada en Traducció i Interpretació,
Tate Cabré ha treballat en premsa i televisió.
És Guia Oficial de Turisme de Catalunya.