La fotografia no és innòcua controlar la imatge equival a controlar el món

Som addictes a les imatges, tots produïm i consumim fotos. El gran fotògraf Joan Fontcuberta reflexiona al seu llibre Imatges latents (Arcàdia) amb aquesta idea d’arrencada cap on va la fotografia del segle XXI, després de l’impacte històric que ha tingut. En el seu moment va suposar una de les grans innovacions de la comunicació i la tecnologia i entre aquells avenços que han canviat el curs de la història: la revolució industrial, el vaixell de vapor, el ferrocarril, el telègraf, amb l’invent de la fotografia, ens recorda Fontcuberta la imatge circula i es democratitza, «fugint del segrest d’aquelles elits que la utilitzaven per manifestar el seu poder». I és que la fotografia no és innòcua: el control de la imatge equival al control del món.

Aquest cap de setmana que la revista La Mira ha celebrat la tercera edició del Miravisions, la jornada del fotoperiodisme de Catalunya a Juneda (les Garrigues), han reconegut amb el premi d’honor el fotoperiodista Jordi Bartolí. Al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent de Juneda, per cert, es pot veure una mostra de la seva feina, amb l’exposició ‘Un món en lluita’, i també una altra de fotografies de ramats i pastors de Jordi Borràs i encara les dels guanyadors del certamen que organitza La Mira.

Jordi Bartolí va dir aquests dies que en contra del paper d’objectivitat que hem donat a la fotografia, el que veiem no deixa de ser una «subjectivitat organitzada». També el fotògraf tria quina part de la realitat retalla i ens mostra. Com també al diari es trien les fotografies que s’acaben publicant. Què s’ensenya, la manifestació del milió o els aldarulls que hi hagi al final de la manifestació? De quina manera la fotografia s’encavalca en el joc de les fake news? Quantes vegades no hem de dir que certa foto no és d’avui, quan algú fa córrer certes falsedats per les xarxes emparant-se en una imatge de fa temps?

I és clar que la fotografia té una força que ens acaba donant identitat. Cremar una fotografia del rei agafa el sentit de dur-lo a la foguera, i cremar aquell paper revelat acaba sent penat en primera instància, fins que algú no diu que és el mateix que deixar anar un crit.

Jordi Bartolí, que ha tombat pel món amb la seva càmera durant quaranta anys i que ha resseguit conflictes de tota mena, és un nord-català fill de l’exili, que de fet és la primera paraula que va aprendre a dir en català. I tot i la peripècia de la seva vida, ara se’ns fa més present des que sabem que el seu oncle és el Josep, de la pel·lícula d’animació del 2020 del ninotaire francès Autel, i que va ser un èxit brutal, sobretot a França on la van premiar amb un Cèsar.

Aquesta pel·lícula dibuixada que poden trobar a Filmin, i que en català té les veus de Sergi López i la col·laboració de Sílvia Pérez Cruz, neix del llibre La retirada, éxodo y exilio de los republicanos españoles (El mono libre editorial), que reuneix dibuixos de Josep Bartolí fets als camps de refugiats d’Argelers, Barcarés, Rivesaltes, Saint-Ciprien o Lamanère, que és per allà on va passar fugint de la mort, i les fotografies de Jordi Bartolí resseguint els escenaris de la guerra i l’exili del seu pare.

Josep, que va tenir una vida d’allò que se’n pot dir realment de pel·lícula, i que després de poder fugir dels camps va passar per Tunísia, el Marroc, abans d’arribar a Mèxic (on va fer amistat amb Frida Khalo) i més tard a Hollywood, on va treballar i triomfar com a escenògraf, va dibuixar amb un traç entre fotogràfic, caricaturesc i d’una força artística brutal, des de les escenes de batalles del front d’Aragó fins a escenes urbanes d’aquells anys de guerra civil a Catalunya, fins a les penúries de l’exili.

El seu treball (en va fer tot un quadern que amagava sota l’arena d’Argelers vigilat pels seus carcellers) és tota una mostra de periodisme. El seu llapis i quadern eren la seva càmera, i en certa manera, el fusell que li havien confiscat.

Revisant-los de nou aquests dies, he pensat en una altra mostra de periodisme dibuixat i escrit que practica l’artista russa Victòria Lomasko, del qual Godall acaba d’editar en català i en primícia mundial el seu últim llibre: L’última artista soviètica. Lomasko, que és a l’exili des que ha començat la guerra d’Ucraïna i que ja patia el règim de Putin perquè el seu treball trepitja l’ull de poll al seu règim autoritari, opta per dibuixar els seus entrevistats, que no volen ser fotografiats. És cert, doncs, allò que dèiem que la fotografia no és innòcua, i que marca identitat i memòria. Tan invasiva la veuen que només hi ha marge per recular cap al llapis. L’addicció a la imatge ens deu acabar fent mal i acabem generant el rebuig al capitalisme de la imatge.