Nou curs polític i eleccions municipals

El tret de sortida d’aquest curs polític el va donar com cada any l’11 de setembre perquè entorn d’aquesta diada han girat les intervencions dels partits independentistes i no independentistes. I també l’ANC, que convoca cada any la manifestació. Va ser el manifest de la convocatòria de la manifestació el que va provocar una allau de crítiques des de la cúpula d’ERC i el consegüent anunci del president de la Generalitat, Pere aragonès, que no assistiria a la concentració, com havien fet els presidents des de l’inici del procés, excepte Artur Mas l’any 2012.

El manifest de l’Assemblea era certament molt crític amb els partits, especialment amb aquesta frase: «S’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil organitzada podran assolir la independència», que es podrien haver estalviat. A banda que es pot interpretar com una aposta pel populisme, que no acostuma a dur res de bo, no és certa. Els partits, ens agradi o no, són una peça clau del sistema democràtic i els que tenen poder de mobilització. Una altra cosa és que ens agradi el que fan i pregonen i que no acabin de comportar-se internament com a organitzacions del tot respectuoses amb la democràcia, no és habitual que incloguin en les llistes qui no està ben vist pels aparells o cúpules dels partits.

ERC va interpretar les crítiques ANC com un atac contra ells i probablement no els faltava part de raó. I va decidir no només que no hi anés el president de la Generalitat, sinó que no hi anés cap dels seus consellers, un error. Perquè molta gent, la majoria sense afiliació partidària, sí que hi va anar, passant de tots ells, de tots els partits i inclús com una crítica a ells.

11 de setembre a banda, aquest curs polític estarà marcat per les eleccions municipals de la pròxima primavera i per les generals de finals d’any. Vaja, que serà un any electoral. Això contamina tota l’activitat política encara que, per desgràcia, l’electoralisme sempre hi és present.

Els partits han de tancar les llistes i les municipals són les més complicades perquè els partits grans intenten presentar-ne a tots els ajuntaments que poden i en són 947. L’elaboració de les llistes provoca moltes tensions al territori perquè n’hi ha molts que hi volen ser, sobretot a ajuntament d’una certa envergadura.

Des de l’inici del curs doncs els partits estan immersos en l’elaboració de les llistes pròpies i el suport a les agrupacions d’electors a molts ajuntaments. Qui aquesta vegada ho té força complicat és Junts i no només per les discrepàncies internes, el cas Borràs, etc., sinó perquè serà la primera vegada que s’hi presenten a unes eleccions locals com a partit. Tenen alguns alcaldes que van aconseguir l’alcaldia com a PDeCAT i ara ja formen part de Junts. O sigui que la seva tasca serà obtenir més candidatures, provinents del PDeCAT, de nova fornada o d’on sigui.

La casuística de les eleccions locals sempre és diferent de totes les altres, perquè les cúpules dels partits no poden controlar les situacions concretes, tot i que segurament voldrien. Perquè els ciutadans no elegeixen directament els o les alcaldesses, cosa que potser estaria bé que es fes, sinó que molts dels equips municipals es formaran amb pactes posteriors de tota mena. I encara hi ha un tercer condicionant. La formació dels consells comarcals i les diputacions, cap d’ells d’elecció directa però amb poder real i econòmic, sobretot les diputacions. Total que l’elaboració de les llistes es converteix en un camp de mines.

I després tenim el discurs i l’activitat política. Compromisos que s’adquireixen públicament i que en acabat no es compleixen, tot i que allà queden per a retreure quan convingui. Taules de diàleg que només serveixen per mostrar les discrepàncies entre ERC i Junts i que no serveixen per decidir gairebé res. Sembla que només es facin perquè els dos partits dediquin unes setmanes a parlar de les seves discrepàncies sense que es digui gairebé res del que s’hi farà.

I finalment el tema de la divisió dels partits independentistes, que es tiren els plats pel cap un dia si i l’altre també. A veure que un govern de coalició no és una cosa monolítica d’un partit de la vella escola aquella que deia «el que se mueve no sale en la foto». Una coalició és un projecte i un programa de govern que s’ha d’executar i el govern funciona si aquesta part funciona. La resta són dos partits diferents que es presentaran a les eleccions com a dues opcions diferents i els votants ja decidiran.

El Parlament viurà de retruc aquesta situació, amb l’afegitó de la interinitat de la presidència de la cambra i com s’acaba solucionant. No pot tenir una presidència interina fins a les pròximes autonòmiques o sigui que alguna cosa hauran de decidir. El que sí que haurien de fer d’una vegada és explicar el rerefons i les motivacions del procés. La gent, els seus seguidors sobretot, necessiten saber els perquès de tot plegat i fins i tot haurien de demanar perdó pels errors que van cometre. Que no passa res, equivocar-se és humà.