Quan el periodisme esdevé assaig: Núria Orriols publica ‘Convergència. Metamorfosi o extinció’

El dia que va morir Josep Maria Espinàs vaig acabar el llibre de Núria Orriols Convergència. Metamorfosi o extinció (Angle Editorial). Vaig pensar que en un salt de tres generacions quedava periodisme, i quedava periodisme en català, desmentint els apocalíptics que proclamen que les noves tecnologies es carreguen l’ofici i la competència deslleial de les llengües milionàries, l’idioma.

Josep Maria Espinàs i Núria Orriols tenen però una cosa en comú a més a més de la feina i la llengua: un periodisme informatiu de precisió i qualitat que esdevé assaig sense canviar de gènere, desmentint –posats a desmentir– que només l’opinió pot assolir el rang de la literatura. Em va caldre una tesi doctoral per demostrar el valor assagístic de la informació, verbigratia: si fent crítica musical afirmes que un cantant desafina, no opines, informes.

Núria Orriols Guiu (Berga, 1992) fa periodisme pur al diari Ara i a les seves col·laboracions audiovisuals. Dona notícies i de tant en tant les eleva a aquella categoria tan preuada de l’exclusiva i guanya el Premi Barnils de periodisme d’investigació descobrint que aquí no hi havia sobres Bárcenas, però sí sistemes sofisticats de passar per caixa sense pencar. Fets, substantius, no adjectius, «la categoria lingüística més pobra», seguint l’autoritat indiscutible de monsieur Barthes. I la tercera persona, que en l’allunyament del periodista, acosta el lector als fets, l’asseu al prosceni de la història. Amb aquesta fórmula magistral que conservem activament des d’Heròdot d’Halicarnàs, passat pel corresponsal de guerra Juli Cèsar, que fins i tot es declinava ell mateix en tercera persona, Núria Orriols ha esmerçat quatre-centes pàgines austerament informatives sobre el partit polític més important de l’última història de Catalunya.

Dos anys de feina exhaustiva, una seixantena de dirigents de CDC entrevistats, vint càrrecs de govern dels darrers vint anys, amb algun president, una trentena de membres i diputats del partit mare CDC i dels seus descendents PDeCAT i Junts, sumats a les imprescindibles fonts documentals i la bibliografia de referència, de la qual esmenta l’antonomàsia de Francesc-Marc Alvaro. Amb tantes pericials i testificals, el lector podrà jutjar, i afegeixo una gran quantitat d’escenaris i de fets personals i ambientals, no estrictament polítics, que situen i apuntalen la versemblança: aquell cop de porta –a veure si admetem portasso d’una vegada– de Jordi Turull a l’àpat a un reservat de les Set Portes en un sopar model ‘Gossos de palla’ en el qual els consellers de Junts que no volien sortir del govern es menjaven amb la paella Parellada –dic jo– que havien de sortir-ne.

Per les quatre-centes pàgines hi transiten la fundació montserratina (1974), els vint-i-tres anys de govern, els duels far-west Pujol-Roca, el principi del final «vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent», aquí Maragall de Gary Cooper, l’operació Mas i l’adveniment de les noves generacions de rullistes i turullistes i pugdemontistes i torristes i borrassistes i altres llistes que transiten de l’autonomisme a l’Estat propi, l’independentisme i, finalment, la unilateralitat que demanda un radicalisme que sempre havia quedat als antípodes de la barreja entre socialdemocràcia i democràcia cristiana que havia aglutinat el catalanisme d’ampli espectre del país que va aixecar una indústria amb els estalvis de la botiga. L’episodi –no sé si final del western– és provar de nou la via pragmàtica que encarna la candidatura de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona. I, si funciona electoralment i els subversius s’han d’empassar el gripau, diria que l’espòiler a la Generalitat es dirà Jaume Giró, que el llibre ens detalla que manté una relació fluida amb el president Pujol.

El volum, en fi, es llegeix fins i tot amb interès de novel·la d’intriga, i no és una extravagància perquè en tota aquesta història amb tant de poder, d’intrigues n’hi ha hagut un fotimer. Les trames de les successions a la presidència de la Generalitat diria que a vegades de tan matusseres són delicioses de llegir, amb el morbo d’assabentar-te quins van ser els candidats descartats. Aquí la cosa fregaria el teatre de l’absurd. Com a ‘metamorfosi’, Orriols cita la de Kafka i jo la remuntaria a la d’Ovidi, perquè tot plegat també va de mitologies.