Una calor pròxima

Aquesta calorada em descol·loca. Temps de juliol en ple mes de maig. On s’és vist! El cas que amb una agenda farcida com la meva, la meva faceta i passió de fer de pagès com afició, se’n ressent. Només em falten aquests preus de la llum, que em feien apurar començar el rec dels avellaners, i vés que no faci salat per culpa de la secada. Però vaja els arbres, com les persones i els animals quan fa calor tenen set, i si a més en vols la collita d’avellanes, si no plou , ja saps que toca regar.

Confio que a partir de demà els termòmetres reculin i ens situen en temperatures més ajustades a l’època. En tot cas no cal fer canvi d’armari, als armaris hi ha d’haver de tot, perquè això de passar del fred a la calor ja no segueix un cicle regular. La natura està desencaixada. El que havíem viscut no ens serveix ara mateix, perquè ja hi podeu comptar que el que vindrà ara seran pedregades i forts aiguats. Per desgràcia no és nou.

Ho hem viscut recentment, ja sigui amb el Filomena, o el Glòria, que van destrossar la barra del Trabucador al Delta de l’Ebre, ja sigui amb l’aiguat de la Conca, que va fer mal comarca enllà. Per no parlar ja de com tenim les platges arreu de Catalunya en portes de la campanya del 2022, que semblen un aquí caic aquí m’aixeco, per l’arena que s’ha de recuperar. Digues-li canvi o emergència o crisis climàtica però la terra pateix els excessos que hem comès. Hi ha qui atribueix la Covid, a aquest desgast, i caldrà veure també si la verola del mico que comença a escampar una nova alerta té aquest origen també.

Pensava en la calor sobtada, i en el rec, mentre les notícies d’aquesta setmana i d’avui mateix no han parat de fer el seguiment a algú que ja deu estar habituat a les altres temperatures, perquè fa prop de tres anys que viu a Abu Dabi: el rei emèrit Joan Carles I. Quan jo era un brivall recordo haver vist passar la seva comitiva oficial per Vila-seca, camí de Tarragona, quan era príncep. Ens van abocar al seu pas, sense entendre massa bé què feia aquell home. Amb el pas dels anys ho hem anat sabent. Quan no es parlava de la seva fortuna, i jo ja treballava a Ràdio Salou, sí que recordo haver fet el seguiment d’unes regates de vela, però no era ell qui hi competia sinó sa filla Cristina. Eren de classe Vaurien i de 470. Algun altre any va competir a l’Hospitalet de l’Infant.

La vela no és el meu fort, però com recordàvem aquest dissabte, en un altre port, a Cambrils, amb el Pep Capella, i amb Joan Maria Clavaguera, a l’acte que va organitzar la Revista Cambrils dins de la commemoració dels 40 anys de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, el periodisme de proximitat t’obliga sovint a adaptar-te a tota mena de continguts. I de sobte et veus parlant de qüestions que abans ni et sonaven, com em va passar amb la vela. Potser aquesta és la gràcia. Haver d’interessar-se per tot.

Aquest col·loqui que vam mantenir, dissabte al matí, després de les reflexions del president de l’ACPC, el vallenc Cesc Fàbregas, em quedarà gravat per temps. La jornada es va fer a la Confraria de pescadors de Cambrils, i era just al costat d’allà on preparaven el dinar. Els cuiners avançaven el sofregit per un rossejat de fideus en una paella monumental, d’aquelles que es fan servir per grans grups, i aquella fragància boníssima m’obria la gana i tots els cinc sentits, mentre anàvem reflexionant sobre el periodisme i la premsa comarcal.

Allò era proximitat. Com tota la feina que fan els associats a l’ACPC, revistes de periodicitat diversa, que sumant capçaleres és una de les principals editores de Catalunya. I aquesta proximitat, com la que també té el Diari de Tarragona, és l’espai on la premsa local i comarcal és imbatible. Que aquests anys ha hagut de superar la Covid com tothom, i el gir cap al món digital, amb l’aparició de les xarxes, els afecten és clar. Però la llista de virtuts i valors que té la premsa comarcal, d’altra banda un fenomen ben singular arreu d’Europa, fa que no la puguem descuidar de cap de les maneres si volem saber què passa a casa nostra.

Pensava en això i en la calor, mentre a un altre port, a Pontevedra, a Sanxenxo, el monarca que havia de fer una visita discreta aconseguia un ressò i una mena de blanqueig, que amb l’ajut de la fiscalia i aquells que el volen salvar de la crema, semblava tota una operació d’estat. El rei va sortir a la mar, però el vent no va voler bufar, encara que més que vent ell buscava la proximitat, la calor ja la duia dels emirats àrabs.