Sanitat pública, s'han traspassat les línies vermelles

La setmana passada, els professionals de la sanitat pública catalana han tornat a encendre, justificadament, la llum d’alerta pel deteriorament d’un model, el d’una sanitat pública universal i de qualitat per a tothom, que era extraordinàriament eficaç i un orgull pel país. Doncs bé, els professionals del sector alerten que el sistema d’atenció primària (el més bàsic i el que potencialment afecta tots els ciutadans) s’ha col·lapsat i demanen mesures urgents i immediates per pal·liar aquesta situació.

Totes les persones que darrerament hagin hagut d’anar a un centre d’atenció primària segur que comparteixen aquesta opinió i comprenen les raons dels professionals de llançar aquest S.O.S. públicament. Crida poderosament l’atenció que en les manifestacions del portaveus dels col·lectius de metges i infermers es faci referència continua «a les retallades pressupostàries que els governs han aplicat des de 2010».

2010. Què va passar aquell any? Que va ser l’últim dels governs catalanistes i d’esquerres liderats per socialistes (els presidents Maragall i Montilla) i el primer del governs de CiU (primer amb el suport parlamentari del PP i posteriorment amb el d’ERC i la CUP). 2010, doncs, un any crucial a partir del qual s’ha procedit a anar disminuint el pressupost de Salut i sobrecarregar la feina dels professionals de la sanitat pública al nostre país. Fent-los treballar al límit sovint amb condicions precàries que afecten tant els professionals com les persones que acudeixen als centres de salut.

Els socialistes sempre hem dit que aquesta desinversió en polítiques de salut pública obeïa al model ideològic de la dreta de canviar el model d’Estat del benestar també en aquest àmbit, reestructurant el sector per incentivar encara més la iniciativa privada.

A diferència d’altres, que criden molt però després aproven pressupostos que cronifiquen aquesta desinversió al nostre sistema sanitari públic, els socialistes hem invertit en salut pública i hem impulsat hospitals, centres d’atenció primària i consultoris quan hem tingut la responsabilitat de governar. Per posar només uns exemples sense moure’m de la ciutat de Tarragona: l’hospital sociosanitari Francolí, inversions de millora a l’hospital Joan XXIII, el centre d’alta resolució de llevant, el CAP de Sant Pere i Sant Pau, el de Sant Salvador, el Tarraco, el centre de rehabilitació de l’avinguda Catalunya o la reforma integral del CAP de Torreforta-la Granja.

Així mateix, durant els anys de governs de progrés es van incrementar les plantilles de professionals de la salut pública a les comarques tarragonines fins a les 8.112 persones, és a dir, unes 2.500 més de les que hi havia el 2003, darrer any de govern de Jordi Pujol.

Creiem honestament que aquest retrocés de la qualitat de la sanitat pública és un error que, a més, suposa un cop a un sector que aporta un alt valor afegit per la professionalitat dels seus treballadors altament qualificats i que era líder en innovació i investigació. Aquesta marxa enrere ens produeix indignació i les raons adduïdes per permetre-ho, vergonya aliena. No és cert que haguem de desmuntar el sistema en funció dels seus resultats econòmics, ni que no hi hagi més alternatives.

Estem plenament d’acord amb els treballadors del sector quan demanen incorporar noves instal·lacions i professionals, generalitzar més i millor l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació, i plantejar realment l’autonomia de la gestió dels professionals seguint les recomanacions dels consells de la professió mèdica i d’infermeria.

Per contra, retallar les inversions, paralitzar els projectes i pressionar els professionals, com han fet els governs de la Generalitat des de finals de 2010, ha posat contra les cordes un sistema sanitari públic que era dels millors del món. Perdent, a més, oportunitats perquè els socialistes sempre hem defensat, i continuem fent-ho, que la salut no ha de ser un problema sinó formar part de la solució.