Glòria Sabaté: «Les dones no hem arribat al nivell que havíem assolit amb la República»

Glòria Sabaté és doctora en Filologia i professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Autora de diversos estudis acadèmics sobre literatura medieval, entre els quals destaca el llibre Més enllà de la cort: els lectors potencials del Curial e Güelfa. Glòria compagina la seva activitat docent amb l’escriptura. La seva primera novel·la va ser La filla de Lilith (2016) i enguany ha rebut el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica amb El vel de la deessa (Columna Edicions. Grup Planeta). Una història que parla de feminisme, de llibertat, d’unes dones que ara fa cent anys van obrir camí a totes les que van venir després. El vel de la deessa combina espiritisme, francmaçoneria, lliure pensament i laïcisme.

Quant li devem a aquestes dones de què parla al ‘Vel de la deessa’?

Tot. Som on som gràcies a aquestes dones. Elles van començar el camí.

No podien anar a un bar soles, no podien desfer-se el monyo... Hi ha detalls molt significatius.

Hi ha una sèrie de tics molt subtils que les tenien totalment subjugades, sobretot si eren d’una certa classe social. Ha passat sempre. I la idea de quedar-se soltera per tria personal estava mal vista, era molt perjudicial, és el que li passa a la Lluïsa Vidal. Les dones, sobretot a partir del segle XVI, estan condemnades a viure en un entorn privat, familiar. Aleshores, el que fan les protagonistes d’El vel de la deessa és trencar amb aquesta no presència pública i comencen a sortir, a fer petits actes que són grans passos. Com muntar en bicicleta… Només la cosa més ximple de treure’t la cotilla, la faixa…

Combina personatges reals amb altres que són ficticis.

Sempre. Jo soc medievalista i a la primera novel·la que vaig fer, ambientada a la Barcelona del segle XIV, m’era molt més fàcil donar protagonisme als personatges històrics perquè no són tan propers a nosaltres. I aquí ha estat un repte perquè hi ha familiars encara vius d’aquestes dones. És tractar el personatge amb respecte.

Aquestes dones agafen la Igualtat, la llibertat i la fraternitat de la Revolució francesa.

Exacte. A partir dels moviments de la francmaçoneria.

Quina relació hi ha entre tot plegat?

Tot va lligat i és molt interessant perquè parteix d’un punt que és una reacció a la revolució industrial. Al segle XIX girem la cara a la manera d’entendre la vida que havíem tingut fins aleshores, que era el contacte amb la natura i ens tornem científics, racionals. Però a finals del XIX i començaments del XX, surten una sèrie de persones que diuen que convé tornar a mirar cap a la natura, cap a una societat més idíl·lica perquè el sistema de les indústries provoca molta desigualtat i aquest problema social genera una recuperació de certs moviments que ja havien aparegut al segle XVIII com la francmaçoneria. Són moviments que volen equilibrar la ciència amb l’esperit. Encara que una espiritualitat que no passa pel catolicisme.

No deixa de ser curiós que sigui la dona benestant la que vulgui donar una oportunitat a l’obrera.

Sí, però compta. Hi ha dos tipus de feminisme. Curiosament, a nosaltres ens ha arribat més un que no pas l’altre. Per això un dels objectius de la novel·la també era parlar de l’altre feminisme.

De quin?

La francmaçoneria col·loca la dona en aquest sistema d’igualtat i li dona una veu. Una dona que comença a sortir de casa seva i a reunir-se en lògia. La que es reuneix busca maneres d’entendre les seves inquietuds religioses, al marge d’una religió que la condemna perquè és la filla d’Eva. I aquestes dones trobaran en l’espiritisme aquesta via. Al mateix temps l’espiritisme el que busca són els mateixos objectius que la francmaçoneria, la igualtat, la fraternitat, la connexió amb les ànimes. Quan abandonem els cossos som ànimes i les ànimes no tenen sexe. Aleshores, la francmaçoneria i l’espiritisme donen a aquestes dones primer reunió social, presència pública, espais on recuperar la veu que tenien perduda i una vida de comunicar-se amb la divinitat que no passa per un catolicisme que elles consideren ranci.

Les altres, les cooperatives, només volen una mica de peixet, doncs?

També són importantíssimes perquè sense elles tampoc no seríem on som, però sí que és cert que és un feminisme més moderat i dins del catolicisme. De fet, la Dolors Monserdà, per exemple, és l’escriptora que ja va fer un propi treball sobre el feminisme. Però en general el que volen és tenir obreres educades, des de la seva perspectiva. Que puguin tenir una certa educació perquè puguin sortir de la fàbrica i esdevinguin secretàries dels seus marits o dels seus fills. Però no les volen lliures perquè és un perill. Hem de tenir present que venim de la Setmana Tràgica i a la Setmana Tràgica va haver-hi un gran protagonisme de dones. Pensa que elles són les que porten la religió a la casa i si no volen...

Amb tot això, és impossible no pensar en Franco...

L’alçament no és només una lluita entre República i Franco. És una lluita per frenar i abolir aquests moviments imparables que comencen a finals del XIX i que culminen en la República, que són precisament aquests moviments anticatòlics, feministes, comença a haver-hi el moviment vegetarià, el naturista, el nudisme, el del Centre Excursionista… A un tipus de sector catòlic ja li estava bé l’alçament.

El del Centre Excursionista?

Eren molt importants els moviments del Centre Excursionista de Catalunya, dels Ateneus, l’Institut d’Estudis Catalans, les dones viatgen… Una de manera de fer país és ser conscient del teu territori i quan comença a haver-hi els moviments excursionistes el primer no és esportiu, és acadèmic, és la curiositat per descobrir. Si van a un poble abandonat i les llegendes estan en mans de les dones, aquestes davant d’un home, no parlen. Davant d’una dona, sí. Hi ha tota una escola de dones folkloristes increïble. És com tota l’escola de bibliotecàries. Tot això, el franquisme ho va tallar de soca-rel i encara no ho hem recuperat.

Pensa que amb la Covid-19 s’ha aturat aquest feminisme que venia agafant força?

Ens estan donant peixet amb la llibertat de la dona, però encara ens marquen amb uns models, amb uns patrons que no són ni respectuosos amb nosaltres ni són feministes. Només cal anar a la universitat. Hi ha moltes professores, moltíssimes, sí. Quantes catedràtiques? A mesura que vas pujant en l’escala, les dones disminueixen. Qui diu la Universitat diu qualsevol altra esfera de poder. Crec que no hem arribat al nivell que havíem assolit amb la República d’aquestes dones valentes, d’aquestes dones dels anys 20.

Com una medievalista es fica en el Modernisme?

Tot va ser una nota a peu de pàgina que parlava d’Àngeles López de Ayala de la qual vaig estirar del fil. Estèticament m’agrada molt el Modernisme perquè és un període en què per construir la modernitat mira cap a l’Edat Mitjana, entesa com a passat esplendorós. A l’Edat Mitjana nosaltres som un país, som la Corona d’Aragó, és importantíssima i tenim un passat i un llegat documental espectacular. És agafar-lo, recuperar-lo amb ulls científics i mirar cap a Europa i a mi això em fascina.

Li va costar molt investigar?

Força, perquè intento que el lector quan llegeixi pugui fer un viatge en el temps, pugui tastar la Barcelona del moment, veure, passejar pels carrers... Però de fet, em va resultar molt més fàcil reconstruir la Barcelona del segle XIV amb La filla de Lilith que no pas la Barcelona modernista. Em vaig haver d’acostumar a noves fonts d’investigació, però vaig gaudir molt. Si un tema no em desperta la curiositat i no és un repte, no segueixo. Necessito que m’estimuli.

Ha fet la ruta?

Sí. Necessito veure els espais. És curiós perquè respecte a La filla de Lilith hi ha més espais que es conserven de la Barcelona medieval que no pas de la modernista. Molts dels que apareixen a la novel·la els he recuperat anant al lloc i veient què hi ha ara. Però afortunadament tenim molta documentació. De Feminal, que apareix a la novel·la, m’he mirat tots els números. I és una meravella el que va fer la Carme Karr amb aquesta revista. És tant increïble perquè eren dones. Es poden mirar de manera digital, encara que m’agrada el paper, l’olor… Anar a la biblioteca i demanar-les.

Què ha suposat el Premi Nèstor Luján?

Encara l’estic paint. Ha estat un caramel·let, un regal, un impuls perquè m’ha permès entrar a Columna, que és una gran editorial i fer-ho per la porta gran. D’alguna manera és com un copet a l’esquena, com dir-me que vaig per bon camí. I un repte perquè implica que la següent haig d’anar creixent com a autora.

La propera ja està al carrer. La marca del Lleó, amb la Núria Pradas.

Sí. És juvenil, escrita a quatre mans amb la gran Núria Pradas, que és Premi Ramon Rull i que té una trajectòria com a autora de novel·la juvenil llarguíssima. He après molt amb ella. És un experiment perquè volem que els lectors joves gaudeixin amb la novel·la històrica i La marca del Lleó és una novel·la fantàstica, amb elements màgics, situada a la Barcelona dels gremis, del segle XIV. He après molt i ha estat molt divertit.