Paul Kingsnorth: «Hi haurà xips al carrer i en portarem nosaltres als cossos»

‘Alexandria’ completa la premiada trilogia futurista ‘Buckmaster’ de l’escriptor, poeta, assagista i activista britànic pel medi ambient

04 enero 2023 17:41 | Actualizado a 04 enero 2023 20:47
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La tecnologia ha provocat el col·lapse de la civilització. Després del desastre ecològic, una tribu, una petita comunitat d’homes i dones, intenta evitar repetir els errors, per la qual cosa tornen a una relació en comunió amb la Terra, en uns paratges pantanosos que temps enrere formaven Anglaterra. No obstant això, una criatura els sotja, els oferirà la salvació. ‘Alexandria’ completa la premiada trilogia futurista ‘Buckmaster’ de l’escriptor, poeta, assagista i activista britànic pel medi ambient, Paul Kingsnorth. Una novel·la traduïda al català per Xavier Pàmies i publicada per Amsterdam Llibres. Una obra que planteja nombroses preguntes crucials per al present i, sobretot, el futur de la humanitat, en un llenguatge particular. El poder de la intel·ligència artificial, la tecnologia, la societat matriarcal o la fi de la mort són algunes d’elles.

Aquesta entrevista va comptar amb la traducció simultània de Marta Armengol.

La intel·ligència artificial se’ns girarà en contra fins al punt de col·lapsar-nos?
Aquesta és una de les preguntes que es fa la novel·la i, sense voler fer spoilers, la intel·ligència artificial que surt, si es pot dir intel·ligència, intenta fer una cosa diferent. Vull dir, el que succeeix actualment amb el que avui dia anomenem intel·ligència artificial és que estem intentant, i penso en la gent que treballa en Silicon Valley, crear vida. Crear una cosa que pensi per si mateixa quan de fet, crec que ni tan sols se li pot dir intel·ligència al que fan perquè l’únic que aconsegueix és que les màquines imitin el que fan els humans. Aquest és un aspecte sobre el qual la ciència-ficció s’interroga des de fa més de cent anys. Intentem comportar-nos com déus, per la qual cosa espero que aquest moment en què la intel·ligència artificial cobri consciència de si mateixa no arribi mai. Em sembla terrorífic.

Planteja el col·lapse de la civilització. Però, per què els humans tornen a començar amb els mateixos paràmetres?
La tribu central d’aquest llibre, que forma part d’una xarxa d’altres tribus amb els seus propis sistemes de creences, ha creat tota una mitologia conscient que ve d’un col·lapse de la civilització. Un col·lapse provocat per una societat hipertecnològica, que reflecteix una mica el punt on ens trobem nosaltres avui dia, amb l’ambició i l’avarícia com a detonants. Aleshores, aquesta tribu no vol que això torni a passar i per evitar-ho, es contenen. És a dir, tornen a una relació molt arrelada a la Terra, negant-se a adoptar qualsevol mena de tecnologia, fins i tot impedint que el seu llenguatge evolucioni més enllà d’una certa complexitat i, en aquest sentit, creen tot un sistema de creences mitològiques dissenyades per limitar-los. Evidentment, això és molt difícil de fer perquè la naturalesa humana no es comporta així, sempre té aquest desig d’anar més enllà.

«És terrorífic que la intel·ligència artificial cobri, algun dia, consciència de si mateixa»

De fet, ara moltes vegades amb els missatges ens mengem la meitat de les paraules. És també un reflex d’això aquest llenguatge de la novel·la?
Tota la meva obra de ficció està escrita en un anglès estrany, en una versió antiga o potser una mica trencada. M’agrada molt experimentar amb el llenguatge perquè penso que la nostra manera de parlar conforma el nostre món. Crec molt fermament que la nostra manera de parlar diu molt també de la nostra relació amb l’entorn. A la novel·la veiem clarament que el llenguatge de la tribu és molt diferent del representant d’Alexandria, que és aquesta ciutat hipertecnològica. Evidentment, si ens passem tot el dia mirant una pantalla, la nostra manera de parlar forçosament serà diferent de si estem tot el dia al bosc, per exemple, perquè el que acaba passant és que a la societat hiperconnectada vivim molt al nostre cap. Hi ha aquesta fal·làcia de dir que estem més connectats que mai, però això, de fet, és una connexió molt limitada.

Per què Alexandria, que és una ciutat hipertecnològica, vol les ànimes, que justament, té un caire molt espiritual?
Alexandria representa una mica el que ja està passant a Silicon Valley en aquest moment transhumanista on ja no creiem en la vida eterna després de la mort perquè estem intentant crear-la nosaltres mateixos. Hi ha aquesta idea que podrem carregar la nostra consciència en un xip perquè visqui per sempre més. Cosa que, evidentment, ara mateix és una fantasia tot i que hi ha gent molt seriosa que està treballant en això i que parla com si pogués ser veritat. I en aquest sentit, penso que és una cosa que reflecteix molt la realitat que estem vivint ara mateix. El fet de transcendir, de què potser separant el cos de la ment aconseguirem salvar-nos. Un dels temes de la novel·la és aquesta idea que el cos és qui propicia aquesta destrucció del planeta. Aleshores, l’altra pregunta és si això es pot fer, si es pot separar el cos de la ment. Aquesta era l’exploració dels temes del llibre.

Creu que l’home finalment li guanyarà la partida a la mort?
Mai guanyarem a la mort. És evident que volem i ho hem volgut sempre. Al llarg dels segles, la religió sempre ha estat l’eina per a gestionar la relació amb la mort perquè els humans som els únics animals que som conscients que l’existència és finita. Com a conseqüència, les religions van sorgir com una manera de donar resposta, de gestionar aquesta angoixa i d’entendre el sentit de la vida. És curiós també que el 99,9% de la història de la humanitat hem estat religiosos i ara, avui dia, la major part del món encara ho és. Tot i això, nosaltres vivim en una regió que s’ha tornat especialment secular i en absència d’aquesta religió el que estem fent és crear-ne una de nova a través de la tecnologia. De sobte, ens estan venent aquesta idea que la tecnologia ens permetrà immortalitzar-nos. Hi ha tot aquest projecte que en el fons ve a substituir el que abans feia la religió, però que al mateix temps persegueix un objectiu molt egoista, perquè creiem que la nostra personalitat mereix ser preservada en una forma física per sempre. No hi ha res més egoista o més narcisista que aquesta idea.

La tecnologia eliminarà l’individu com a persona i portarà al control social?
Sí. De fet, penso que estem abocats a un sistema semblant al crèdit social de la Xina, on tothom està connectat a aquesta xarxa, et donen punts per portar-te bé i te’ls treuen si et portes malament. En unes circumstàncies on cada vegada més estem parlant de sostenibilitat, de controlar el nostre ús de recursos, és inevitable avançar en aquesta direcció. Per exemple, on jo visc ens han instal·lat a casa comptadors iintel·ligents que, per una banda van molt bé perquè ens permeten fer un seguiment del nostre consum energètic, però per l’altra, aquesta informació després es comparteix i s’envia cap a les centrals. No dubto que es faci amb la millor de les intencions perquè ara mateix tenim una urgència que ens fa que sigui molt important crear un sistema més sostenible, on es puguin controlar determinats factors. En el fons, estic convençut que es persegueix la creació d’un sistema perfecte, utòpic, on tots puguem viure connectats en xarxa i amb sostenibilitat, però evidentment, el que això farà és esborrar totalment el poder de decisió individual. A mi em sembla profundament sinistre.

Estaríem parlant de nous totalitarismes?
Sí, podem parlar de totalitarisme en el sentit que es tractarà de sistemes totals. Però hi ha una diferència entre 1984 i Un món feliç. Vull dir, el que presenta 1984 és un sistema de vigilància, un estat policial brutal on es governa la gent a través de la por, mentre que a Un món feliç se la governa a través del plaer i se’ls hi dona totes les coses que a l’ésser humà el fa sentir bé com el sexe o les drogues. On ens trobem actualment és un sistema molt consumista, molt individualista, molt hedonista on els nostres receptors de dopamina reben una descàrrega cada vegada que algú ens fa un retuit. Aleshores, anem una mica cap aquí. Dit això, però, no crec que aquesta monstruositat totalitarista sigui inevitable, ja que estem veient molta gent que està oposant resistència i que manifesta preocupació. No es convertirà en una realitat inevitable, sinó que depèn molt de com reaccioni la gent i de quanta informació disposi.

$!Paul Kingsnorth: «Hi haurà xips al carrer i en portarem nosaltres als cossos»

La nova societat continuarà sent patriarcal? A la novel·la es diu que la Terra i la deessa són femenines. Però en un moment determinat es parla de l’home com a fort i de la dona, com a bella, suau o delicada.
He de dir que no estic d’acord amb aquesta descripció de les dones de la novel·la com a suaus o delicades, perquè penso que en són aviat poc. El que he fet és una exploració deliberada amb el que passa amb la gent que viu a Alexandria, tot i que ambdós grups han arribat a la mateixa conclusió, que la destrucció del món és causada pels desitjos del cos humà. En aquest sentit, el que intenten fer els que viuen a Alexandria és separar aquesta ment del cos, mentre el que la tribu decideix que, per evitar això, limitaran les habilitats del cos. Com que també s’han adonat que sembla que la violència ve majoritàriament dels homes, doncs decideixen que manin les dones i veure què passa. És una exploració que faig d’aquests temes, de plantejar com funcionaria una societat així i veure cap a on porta.

Per què són tan importants els ocells?
És una anècdota interessant. Abans d’escriure aquest llibre vaig rebre un missatge d’un lector que s’havia llegit els dos primers i em va dir que els meus llibres li van agradar molt perquè per primera vegada trobava un autor que comprenia la importància dels ocells. Perquè tots els moments rellevants del relat, tots els girs argumentals, van puntuats amb el cant dels ocells. Aleshores, vaig rellegir els llibres i em vaig adonar que era cert, tot i que en cap moment havia estat la meva intenció ni jo tenia molt present haver-ho fet. Però em va semblar tan interessant que vaig decidir convertir-lo en una part deliberada del tercer llibre. Per aquest motiu els ocells es converteixen en els missatgers dels deus i la tribu els dona un paper considerable en la seva religió, que està molt basada en la natura. Aquesta anècdota és testimoni de com de misteriós és el procés d’escriure. Realment, surten coses que ni ets conscient d’estar fent.

«No hi ha res més narcisista que creure que la nostra personalitat mereix ser preservada en una forma física per sempre»

Vostè viu al món rural. Quina relació té vostè amb la tecnologia?
No tinc smartphone, no faig servir les xarxes socials... Intento limitar el més possible aquesta relació amb el món digital, malgrat que evidentment, sent escriptor he de fer servir internet i tinc una adreça de correu electrònic. En realitat, cada vegada és més difícil escapar-se d’aquesta xarxa digital que estem creant perquè portem un ordinador a la mà que, al mateix temps, és un dispositiu per seguir-nos. I a mi em sembla que aquesta perspectiva seguirà avançant. D’aquí a uns anys segurament ja no només tindrem telèfons intel·ligents, sinó edificis intel·ligents i xips.

Implantats al cos?
Hi haurà xips al carrer i en portarem nosaltres als cossos si tot segueix com està previst. Passarem de l’internet de les coses a l’internet dels cossos. A mi realment, em sembla una visió sinistra perquè tot això se’ns està venent com a progrés, però em sembla que serà una presó perquè no ens podrem escapar. Es perdrà tota la creativitat, serà impossible sortir i apagar, desconnectar de tot això. És a dir, a nivell personal hi ha coses que no faig i m’imposo una sèrie de límits que em resulten molt alliberadors perquè tinc molt de temps lliure, però al mateix temps penso que cada vegada és més difícil de fer perquè ara, per exemple, tenir un compte bancari, o per comunicar-se amb la gent, és necessari accedir a tot això. És possible fer-ho sense, però cada vegada és més difícil. I em preocupa.

Algun cop s’ha sentit exclòs per la tecnologia en una taula o si té adolescents, com ha aconseguit que no tinguin smartphones?
He de dir que sí, que hem aconseguit que els meus fills adolescents no tinguin telèfons intel·ligents i tampoc els volen. S’han educat a casa i són capaços de veure com fan servir els smartphones la gent del seu voltant. S’adonen que són addictes. Nosaltres els hem educat perquè tinguin aquesta actitud crítica i puguin, quan s’independitzin, prendre les seves pròpies decisions. Però és evident que a vegades vas a seure a una cafeteria i veus una família en una altra taula que està enganxada al mòbil, fins i tot criatures petites i a mi això em sembla molt pertorbador. La gent que treballa a Silicon Valley i desenvolupa aquestes tecnologies les dissenya per ser molt addictives i em resulta molt revelador que cap d’aquestes persones permeti que els seus fills hi accedeixin i, per evitar-ho, els envien a escoles alternatives. Però els sembla perfecte que els fills de la resta sí que vagin amb smartphones. I personalment, sí que m’he sentit exclòs, però no em fa res, ja em va bé. Si jo pogués recomanaria a tothom que esclafés el mòbil malgrat que soc conscient que és molt difícil. Perquè avui dia, a la feina per exemple, ens exigeix en molts aspectes tenir a mà aquests telèfons, però crec que hem de ser molt conscients, limitar l’ús i apagar-los tant com puguem.

Temas:

Comentarios
Multimedia Diari