Cinquanta-dues setmanes és el temps que li queda a la Mona per descobrir tota la bellesa del món. Aquest és el temps que s’ha donat el seu avi, un home savi i imprevisible, per ensenyar-li, cada dimecres després de l’escola, una obra d’art, abans que ella no perdi -potser per sempre- la capacitat de veure-hi. Junts recorreran el Louvre, l’Orsay i el Centre Pompidou. A través de la mirada de Botticelli, Vermeer, Goya, Courbet, Claudel, Kahlo o Basquiat, la Mona descobreix el poder de l’art. Els ulls de Mona, de Thomas Schlesser, és un llibre divulgatiu, de la història de l’art i també de la filosofia. Publicat per Empúries en català i per Lumen en Castellà.
Quina relació té l’art i la filosofia?
Sempre he volgut evitar parlar d’una història de l’art que es contempli massa a si mateixa. Quan era estudiant, entre finals dels 80 i l’any 2000, en el món de l’art i la història de l’art era molt predominant la teoria de l’autorreferencialitat. És a dir, que la literatura sempre parla de literatura i que els artistes sempre parlen del fet de ser artistes i a mi això em sembla d’una circularitat absolutament letal. El llibre presenta un art i una història de l’art que està al servei de la vida i d’ell es desprèn un missatge moral, existencial o unes petites lliçons filosòfiques. Crec que no es pot sentir l’art en tota la seva profunditat sense aquests vincles amb la filosofia i, tot i que jo no soc filòsof, sí que penso que tots som capaços de trobar la filosofia en petites intuïcions poètiques o en les petites lliçons que es desprenen de la quotidianitat.
Per què visitar una obra a la setmana i no quantes més millor durant una tarda?
Tal com jo ho veig, hi ha mil i una maneres de contemplar l’art. Això de veure quantes més obres millor em recorda una escena d’una pel·lícula que m’agrada molt, que és Banda a part, de Jean-Luc Godard, on als tres joves protagonistes se’ls hi fica al cap trencar el rècord de velocitat per visitar el Louvre i recorren la galeria corrent en el que és una mena de recorregut a través de la història. Però aquesta idea de voler veure el màxim possible pot arribar a ser una mica contraproduent. Al llibre advoco pel temps per contemplar, per meditar, per reflexionar, que requereix un esforç físic perquè al final, contemplar una obra d’art suposa també un esforç físic i jo defenso molt implicar-se abans de deixar-se explicar. És a dir, que abans que t’expliquin una obra d’art cal que t’hagis implicat d’alguna manera a nivell personal. Soc conscient que és difícil en museus tan massificats com és el Prado o el Louvre fer aquest exercici quan, a més a més, hi ha tantíssimes obres d’art que ens reclamen l’atenció. Però és perfectament possible fer una contemplació cadascú al seu ritme, amb la llibertat que tots tenim.
Per què l’ha volgut estructurar la novel·la d’aquesta manera?
Divideixo el procés de creació d’aquest llibre en dues fases. La primera és quan em va venir la intuïció, la idea del llibre, l’estiu del 2013, quan travessava un tràngol personal i vaig tenir la necessitat d’imaginar-me una nena, una criatura ideal amenaçada amb una ceguesa irreversible i el seu avi que se l’emporta al museu perquè vegi tota la bellesa del món abans de perdre la vista. Per altra banda, la segona fase, molt més llarga, on vaig estructurar els diversos arcs narratius, que en el cas d’aquesta novel·la són tres, amb dos addicionals, el de la família, el de l’entorn mèdic, el que transcorre a l’escola i després, evidentment, les visites al museu i finalment, el secret de l’àvia que apareix al llarg de la història. He trigat uns 10 anys a escriure aquest llibre, però paral·lelament he estat escrivint d’altres assajos d’art.
La malenconia que hi ha és seva?
És cert que la novel·la està travessada per una certa melodia melangiosa. Considero que tinc un temperament una mica tendent a la malenconia, tot i que espero que a la meva vida quotidiana també sigui una persona entusiasta i somrient. Però aquesta melodia melangiosa la tinc present des de la infància. Al cap i a la fi, el llibre parla del trànsit dels 10 als 11 anys, que a França és el moment en què s’acaba l’educació primària i es passa a la secundària i expressa la que sol ser la primera pèrdua a la vida, que és la de la infància. A aquesta edat encara no s’és un adolescent, però ja ens estem acomiadant de la infantesa i tinc el record d’aquest moment propi a l’estiu del 1988. Jo era un nen feliç, però aquesta sensació de pèrdua vaig recuperar-la des de les profunditats de la meva memòria i dels meus budells per plasmar-la en la novel·la.
Quin criteri ha seguit per triar els artistes? Trobo que falten alguns importants, com ara Caravaggio.
Al principi tenia una llista llarguíssima d’elements, més de 100 artistes, indrets, així com objectes arquitectònics i la reducció d’aquesta llista es va deure, sobretot, al personatge d’Henry, el qual va ser qui, a l’última instància, va fer la selecció. Perquè jo no tenia la intenció de fer una història de l’art exhaustiva, sinó de fer-ne una de subjectiva a través dels ulls d’Henry. Pel que fa als artistes absents, n’hi ha que em sap greu haver hagut d’ometre, com en Caravaggio, que és un dels meus preferits, però crec que al final és una invitació perquè cadascú s’apropiï de la seva visita al museu com vulgui i faci servir els diàlegs entre la Mona i l’avi per generar les seves pròpies reflexions.
Ha inclòs dones artistes, que s’agraeix bastant.
La Mona no és pas beneita i la primera vegada que es troba davant d’una obra d’una artista femenina, en aquest cas la Marguerite Gérard, ella fa el comentari que ha hagut de trigar tres segles a trobar-se amb una obra feta per una dona. En aquest sentit, en la construcció del llibre veiem una progressió, hi ha una bona representació i visibilització de l’art femení al llarg del temps.
Li dic en Caravaggio perquè té un bon grapat d’artistes desequilibrats.
S’han escrit moltes coses, s’han fet moltes investigacions sobre aquest tema. Però s’ha arribat a la conclusió que entre els artistes no hi ha més bojos, assassins o gent afectada per perversions inconfessables que en la població general. En el cas dels grans artistes crec que no es tracta del mal que els pugui afligir, sinó de la llibertat, de conquerir la pròpia individualitat i poder-la expressar lliurement d’una multiplicitat de maneres. Perquè el valor cardinal i fonamental de l’art és la llibertat.
Passeja per diferents museus públics. Què en pensa de les col·leccions privades?
L’experiència artística es pot donar de moltíssimes maneres diferents i un aspecte molt important és la intimitat, aquest contacte directe sol amb una obra d’art i crec que aquesta experiència íntima és molt important preservar-la. Vull dir, és important no reduir el gaudi artístic a experiències purament col·lectives. En aquest sentit, sovint els col·leccionistes d’art solen ser els primers a reconèixer la qualitat i en fomentar l’obra d’un artista determinat i sovint perquè una obra entri a formar part del cànon o del que una societat en general aprecia, calen per una banda, artistes capaços de fer aquestes obres però, per l’altra, persones capaces d’observar-les i de reconèixer-les. Entre els conservadors dels museus i el gran públic sovint hi ha aquest nexe que són individus que a vegades contra l’opinió majoritària, són capaços d’emparar un artista, acollir-lo i fomentar-lo. Jo no em manifesto en contra de les col·leccions privades perquè fora de demagògies, sovint contribueixen a aquesta democratització de l’art.
L’art contemporani connecta amb la societat actual?
A títol personal he de dir que soc un gran enamorat de l’art contemporani i que per mi no hi ha diferència entre l’antic i el contemporani. L’art conforma un teixit continu. Entenc que a totes les èpoques hi ha hagut dificultats per entendre l’art. Em penso que la gent del segle XIX segurament no acabava d’entendre de què anava el que feien els impressionistes i malgrat això avui dia l’impressionisme està totalment naturalitzat. El que pretenc aquí és que a través d’un recorregut de l’art, des del Renaixement fins als nostres dies, intentar que la contemplació de l’art contemporani entri dins d’aquesta perspectiva històrica i que, per tant, sigui potser una mica més fàcil d’entendre. Crec que hi ha la creença que les obres contemporànies són molt intel·lectuals, però no penso que ho siguin més que les grans obres al·legòriques del passat. Generalment, trobo que els museus, les institucions privades i les galeries fan una gran feina a l’hora de sensibilitzar el gran públic envers l’art contemporani. De fet, hi ha hagut exposicions recents que han tingut molt d’èxit. Sí que és cert, al mateix temps, que dins de la gran creació actual hi ha obres més opaques i que és impossible veure-ho tot de la mateixa manera.
