Mai en la història de la humanitat una elit havia aconseguit per mitjans pacífics acumular tant de poder. No en el sentit clàssic, de control físic de territoris o poblacions, sinó en la moderna concepció d’influència sobre el pensament i, en una segona fase, sobre l’acció dels éssers humans. La gran pregunta és si aquest immens poder és al servei dels drets humans, de la millora del benestar, del saber, del pensament crític, de la convivència, la solidaritat, la pau... El progrés, en definitiva. O, al contrari, empitjora les expectatives de la humanitat.
Elon Musk, creador de Tesla, és el paradigma d’aquesta elit totpoderosa. El magnat acaba de comprar Twitter. I els seus primers passos no aporten respostes gaire esperançadores a aquestes preguntes. Tant que ha recuperat tota la seva vigència una iniciativa que va sorgir el 2016.
Nathan Schneider, professor a la Universitat de Colorado i autor d’un llibre de referència sobre la nova economia (Everything for Everyone: The Radical Tradition That Is Shaping the Next Economy), va proposar, en un article a The Guardian, que Twitter hauria de ser propietat dels seus usuaris i, per tant, més democràtic. La idea va calar. Nombrosos mitjans es van fer ressò de la iniciativa i van mobilitzar petits accionistes de la companyia. A la reunió anual del 2017 van aconseguir que la idea fos sostinguda pel 5% dels vots dels accionistes. Eren un petit percentatge, però tenia força simbòlica.
Nathan Schneider es plantejava la pregunta: «què passaria si una startup (empresa emergent) que construeix amb èxit una comunitat pogués ser propietat d’aquesta comunitat?». I responia: «Això no és tan agosarat. Com més miro, més trobo activistes, advocats, inversors i emprenedors a tot el món que estan explorant opcions en aquest sentit, sovint mentre busquen abordar els problemes profunds de la cultura d’Internet».
La propietat comunitària podria ser, en opinió de Schneider, «una forma d’erradicar els abusos que veiem amb les startups que es fan grans i perden l’ànima per satisfer els mercats financers, per tractar d’extreure tot el que puguin dels seus usuaris en nom dels seus inversors-propietaris, sortint-se amb la seva tant com creuen que poden».
Schneider recordava al seu article que Associated Press es va formar com una cooperativa de diaris competidors a mitjan segle XIX. I, avui dia, l’agència continua sent un bastió de notícies no polaritzades i no falses, amb organitzacions membres a tot l’espectre polític dels Estats Units i de la resta del món (1.700 diaris i 5.000 estacions de televisió i de ràdio estan abonats als seus serveis).
Hi ha agències cooperatives similars a tot el món, com Press Trust of India (PTI), participada per cinc-cents periòdics. «Aquestes cooperatives –defensa Schneider– permeten que els proveïdors de notícies de proximitat tinguin accés a economies d’escala globals, mentre mantenen el seu enfocament i responsabilitat local». I també hi ha agències públiques, com France-Presse, que són un referent d’independència periodística. La proposta de Nathan Schneider semblava utòpica. Quan la va plantejar, el 2016, ho era, sens dubte. Però al món es va consolidant un estat d’opinió crític que pot donar els seus fruits els anys vinents. El desastre de gestió d’Elon Musk al capdavant de Twitter podria accelerar aquest procés.
De moment, la gran emancipació col·lectiva dels ciutadans s’ha produït al camp de la documentació, del saber enciclopèdic. És el fenomen Wikipedia. En la seva declaració de principis, la xarxa insisteix que és una enciclopèdia col·lectiva i que en cap cas és «una màquina de propaganda» ni «un experiment sobre l’anarquia o la democràcia», ni el lloc per expressar opinions, experiències o arguments.
Tots els ‘wiquipedistes’ estan conjurats per aconseguir l’exactitud, el punt de vista neutral. Això «requereix oferir la informació des de tots els angles possibles, presentar cada punt de vista de manera precisa, dotar de context els articles perquè els lectors comprenguin totes les visions, i no presentar cap punt de vista com ‘el veritable’ o ‘el millor’». Aquest objectiu fundacional implica citar fonts autoritzades que es puguin verificar sempre que sigui possible, sobretot en temes polèmics.
Cada vegada que apareix un conflicte per determinar quina versió és la més neutral, la comunitat declara un període de reflexió mitjançant un cartell de ‘discutit’ a l’article i «intentarà resoldre la disputa amb calma».
Wikipedia no fa periodisme, com explicita a la seva declaració de principis, però comparteix l’aliança ciutadana en la recerca del saber, de comprendre. I tant de bo les seves normes es complissin sempre en l’exercici del periodisme. I en la tasca de les grans plataformes.
