La monarquia federal que no va ser possible. Teoria del Comte de Barcelona

Citant l’Elogi de Catalunya, de Vallès i Pujals, a la seva Història de Catalunya Ferran Soldevila relata un episodi de gran càrrega simbòlica, que passa a Poblet.

«Quan l’any 1585 vingué a Catalunya Felip II, un correu de gabinet, que procedia de la règia comitiva, arribà a les portes de Poblet i requerí a l’Abat per a què es preparés a rebre el Rei d’Espanya, que dintre de poc hi arribaria.– Aquí no coneixem aquest senyor –contestà l’Abat, que era En Francesc Oliver i Botella.

Insistí el missatger, insinuant que podia ésser castigada aquella mancança d’obediència i el greuge inferit a la majestat, i no es féu esperar la rèplica de l’Abat:

– Trobant-me a Poblet i a Catalunya, diré i repetiré que no conec al Rei d’Espanya, puix aquí ni per tal el coneixem, ni com a tal li devem obediència.

Tornant enrere el missatger, i havent explicat el que ocorria, li digué Felip II:– Vés, torna-hi, i digues a l’Abat que arriba el Comte de Barcelona.

I per al Comte de Barcelona s’obriren, de bat a bat, les portes del monestir i se’l rebé amb la sumptuositat amb qui es rebia als sobirans».

El matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els Reis Catòlics, va crear de facto una mena de monarquia federal que en major o menor grau va respectar els drets forals i consuetudinaris dels títols nobiliaris de les nissagues catalanes que es van anar incorporant a la Corona d’Aragó.

Els Àustries els van mantenir –d’aquí l’episodi de Poblet– fins a la duríssima Guerra dels Segadors que va ser el seu ocàs, amb república catalana traient el cap a la història, i el conflicte nacional de 1.714 se situa en el marc general d’una Guerra de Successió que en l’imaginari secessionista fa entrar els Borbons a Barcelona anticipant l’entrada dels franquistes per la Diagonal.

El memorial de greuges de Francesc Cambó a Alfons XIII culmina una etapa que té més negres que blancs, però el seu fill, Don Joan de Borbó i Battenberg, el rei que no va regnar, va voler connectar amb aquell concepte de monarquia federal de la dinastia que els va precedir. Per començar, el títol que va adoptar de la cinquantena on podia triar va ser justament el de Comte de Barcelona. Fet que va suscitar un debat de protocol que, amb l’ajut d’Ernest Lluch, estudiós de l’austriacisme, em vaig permetre d’aixecar a La Vanguardia precisament inspirat en Poblet.

Quan va regnar Joan Carles I, era el primer cop des de Ferran el Catòlic que els títols de Rei d’Espanya i Comte de Barcelona no els ostentava la mateixa persona, per tant, si venien a Catalunya Don Joan i el seu fill rei, Joan Carles, Don Joan l’havia de precedir en l’ordre protocol·lari com a Comte de Barcelona. La Casa Reial em va dir que en puritat era així. Però em van donar a entendre que procedir en puritat crearia tants de problemes que a Poblet hi va anar Joan Carles sense el seu pare. Els mateixos problemes que hauria suscitat enterrar Don Joan a Poblet, el panteó reial de les nissagues catalanes, com era la seva voluntat.

Joan Carles va seure al tron de les Espanyes plurinacionals que figuren al seu escut amb un saldo positiu per haver facilitat el trànsit de la dictadura a la democràcia, que va revalidar mentre es va creure que també havia aturat el cop d’Estat del 23-F. Als Jocs Olímpics de Barcelona 92 va culminar la convivència amb la Marxa Reial al costat d’Els Segadors. Joan Carles rebia aleshores un tracte mediàtic d’angelització, i no es gosava ni la més mínima crítica. Després, ell sol s’ha polit el patrimoni, i el discurs del seu fill, el rei Felip VI, el 3 d’octubre de 2017, ha erosionat el que pogués quedar de pòsit de l’intent del seu avi.

El seu avi, Don Joan, havia concitat les simpaties de monàrquics catalans, i amb ell havien conspirat per la democràcia fins i tot al costat dels comunistes. Vaig conèixer de primera mà els papers d’Antoni de Senillosa, del Comte de Montseny, José Luís Milà Sagnier (pare dels periodistes Mercedes i Lorenzo), i de José Luís de Vilallonga, Marquès de Castellbell, al que vaig tractar des de la clandestinitat antifranquista, en inoblidables sortides a la seva casa parisenca de la Cours Albert-1er.

Avui, el rei d’Espanya veu com li qüestionen els títols catalans alguns dels municipis vinculats a la Casa Reial, i una majoria parlamentària amb una considerable mobilització social és partidària de la república. Problemes domèstics acaben d’adobar la major crisi de la monarquia constitucional, que veurem si són capaços de solucionar. El Comte de Barcelona potser pot fer un servei pòstum.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.