Don Guido i els bous canareus

És dia de festa i hom s’afana a demostrar-ho. La plaça Major lluïx la millor fatxenda: baranes enflocades amb flassades i mocadors, arcs florals i fins i tot un entarimat —vora a la fusteria del tio Palleta— per a la banda i les autoritats. El casalici del marqués de Las Atalayuelas, els establiments d’Enrique i Lluc Beltran i de Claudio Cid i la fonda de la Perota embolcallen una àgora curulla de gent impacient que espera que del carrer de Càlig —l’eterna «via del civileros»— s’amolle el bou del tardet.

El calendari ens diu que és 14 de maig de 1929. Poc ans de pondre’s el sol, una vaga figura es passeja per la plaça mentre mira la vacada de reüll. Se subjecta els pantalons amb una tafarra dobla i lluent, li cobrix el tors l’armilla de ratlla diplomàtica que tapa la pitrera blanca de fil. Un canotier li corona el cap. És n’Àngel-Maria Sancho de Suñer.

El nostre protagoniste no és un canareu més: hereu d’una nissaga carlina de soca-rel, parlem d’un músic culte, llegit i voltat. La seua estampa recorda certament al don Guido del poema de Machado: per bé que de jove fou «un señor muy jaranero y muy galán» i de vell «gran rezador», «diestro en manejar el caballo, y un maestro en refrescar manzanilla», mai es confessà fervent «de la sangre de los toros», com el cavaller sevillà descrit a Campos de Castilla.

Sancho de Suñer, amb la cara allargassada, un bigot espés i puntejat i un nas aguilenc coronat per unes ulleretes rodones, evoca inevitablement Unamuno. Amant dels clàssics i àvid lector dels risorgimentali italians, cavil·lador d’aforismes a temps complet, anarquista novençà, socialista de madur i reaccionari a la senectut, va abocar-se a la docència musical, a l’escriptura —tot publicant un poemari, Átomos, aquell mateix 1929— i al periodisme i la crònica.

Aquell tardet, cadira de boga en mà, a Sancho de Suñer no li interessa especialment això de «fer córrer bous» —expressió genuïna ja substituïda irremeiablement—. De fet, presencia aital escenari macabre només per prendre-hi quatre notes, llibreteta en mà, i comentar la jugada al remat. Ho farà lluny d’Alcanar, amb els tertulians habituals del café del Centre de Lectura de Reus, entre el Mercadal i la Prioral, on hi viu des de fa trenta anys.

Els contertulians es troben tres voltes al mes. Ho fan al reservat de l’entresol, en un vetlador voltat de quatre cadires entapissades. Són el metge tarragoní Salvador Ballvé, el notari reusenc Joan Ródenas, i el matemàtic i professor d’institut Eugeni Matas. Sense perdre punt, Sancho trau hàbilment la visura d’aquell acte, que hom no dubta a titllar d’«ignominiós i barbàric, esperpèntic i tot» —parafrasejant l’admirat Valle Inclán—. D’aquella típica conversa burgesa, una cosa indiscreta, un parlar per no callar, Matas pren la paraula i li proposa al «distingit amic Sancho» de «fer un article». I dit i fet.

Els mitjans d’expressió predilectes de Sancho eren el Correo de las familias i el Diario de Tortosa, diaris regionals conservadors, i el Mercantil de Reus. També participaria en altres espais, no sense cert aire elitista, com La Zuda, publicació on compartia pàgines amb la convilatana Fina Mar.

Llest com una fura, Sancho de Suñer entenia però que la manera més directa d’interpel·lar els canareus era publicar en un mitjà local i que l’ajudés el seu amic Josep Boria Ulldemolins, director al capdavall de l’Únic òrgan imprés de l’Alcanar de l’època, el quinzenari Terra Nostra —cau i senyera de la intel·lectualitat canareva prèvia a la Segona RepÚblica—. El nostre protagoniste, enllestix l’article, que és publicat a mitjan juny.

Paga la pena, encara ara, llegir aquella crònica. Un feix d’arguments rebaten la versió oficiosa —que no oficial— del relat taurÍ no només d’Alcanar, ans de l’Ebre i el Sénia. La seua esmolada ploma prefigura diversos elements repetits cÍclicament, com un rodolÍ. Hi traslluix maneres de governar mediocres que, lluny de desaparèixer acabades les dictadures del segle passat, s’han projectat com l’ombra mortÍfera d’un xiprer: «Aquí, aparentment anem endavant, però en realitat anem cap arrere. El fred de la indiferència ens té completament paralitzats fins a l’extrem de perdre les bones costums i les santes tradicions. [...] I poble que perd les seves tradicions, tant religioses com socials, puix totes estan Íntimament relacionades, poble que va perdent poc a poc la vida, l’ànima, tot. Què es pot esperar d’un poble que ha perdut allò que tenia en més estima i tant el dignificava i enaltia? Què es pot esperar d’un poble indiferent, que no sent ni pensa, i si pensa, pensa amb els peus, perquè no pensa més que amb balls i bous? Què es pot esperar d’un poble aixÍ, d’un poble indiferent a llur salut i a llur felicitat?».

Ara com ara, el tema taurÍ és —a parer meu— candent al sud del Principat. Un feix de veus dissonants s’alcen contra els correbous, entre elles la de l’ampostina Mari Chordà, que va parlar-ne obertament en plena cerimònia farcida d’unes autoritats amb cara de pomes agres. En este context, i com és lògic, cap govern vol posar-s’hi per temor al descrèdit i la pèrdua d’uns vots que des del lobby taurÍ —present i revifat, no fóra cas— retenen.

Si parem a llegir i a reflexionar aquelles lÍnies centenàries traçades per Sancho de Suñer, observem una problemàtica recurrent. Mentre algunes festes assenyalades, ancestrals i benignes, innòcues si es vol, són vilipendiades a mans dels que les haurien de mantindre —amb dotació de pressupost, de recursos i, sobretot, d’entitat—, la dinàmica dels bous no només es preserva, sinó que es fomenta i s’incentiva. Quin disbarat són, nou dies de bous, enfront d’altres actes més econòmics, més lluÏts i originals, que ocupen un espai Ínfim? Fins quan hom podrà ser capaç de sustentar tot este envelat?

El temps, inexorablement, corre; les societats, com ell, muten. De moment, s’atansa maig i les festes de Sant Isidre no tenen cap sospita de canvi. Preguem —si encara es pot— per l’any vinent.