L’extrema dreta utilitza sovint el concepte de guerra cultural en les ofensives contra les polítiques i ideologies que no comparteix. Entre els seus objectius hi ha les expressions lingüístiques, artístiques o festives que considera capitalitzades pel progressisme o el separatisme, perquè no quadren amb la seva visió ultranacionalista i conservadora d’Espanya.
Divendres passat, al ple de l’Ajuntament de Reus, vam tenir un tast d’aquesta batalla cultural. Vox va presentar una moció demanant que el consistori impedeixi que a les «festes majors, actuacions folklòriques o celebracions lúdiques de qualsevol mena, l’Ajuntament impedeixi que es col·loqui ni s’exhibeixi sobre Carrasclet, Gegants, Mulassa, Cavallets ni qualsevol altra figura o element tradicional símbols d’una tendència política que mai va poder assumir la figura folklòrica en les seves llegendes i tradició, com els llaços grocs, estelades i semblants».
Era un debat esbiaixat –fets d’aquest tipus no han passat mai amb els Gegants de Reus i la Mulassa– i amb poc recorregut, perquè els elements festius que tradicionalment exhibeixen un símbol independentista, cas del Carrasclet i el Bou, pertanyen a associacions privades i l’emblema forma part de la seva idiosincràsia. Pretendre que l’Ajuntament censuri figures del Seguici o impedeixi la llibertat d’expressió de persones i entitats està fora de lloc, i tant el govern municipal com els altres grups de l’oposició ho van tenir fàcil per a desacreditar la declaració.
La ‘Tania Virgen’
I encara més quan la moció presentada per Julio Pardo va anar pel pedregar des de la seva lectura, perquè el portaveu de Vox va ensopegar amb la Verge. No la de Misericòrdia, patrona de la ciutat, sinó la Tània Verge, reusenca consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya.
En recordar la diversitat de pregoners de la Festa Major, Pardo la va anomenar «Tania Virgen», despropòsit que li van retraure la resta de portaveus. Advertit de la pífia, el regidor ultradretà va intentar responsabilitzar-ne la web de l’Ajuntament, perquè en la versió castellana el cognom de la consellera apareix traduït per error –no és l’únic cas, el refugi de la Patacada surt com a «refugio antiaéreo del Batacazo»–.
Pardo va aprofundir en el desgavell , perquè en voler demostrar que no havia castellanitzat el cognom amb mala fe, reconeixia implícitament que no sabia qui era la pregonera. Que el cap de la quarta força política a l’Ajuntament demostri ignorància supina sobre una reusenca que és consellera de la Generalitat en exercici també quedarà pels annals.
El desgavell encara va empitjorar quan Pardo va voler mostrar que no havia actuat amb mala fe
Tot i que superar el moment Tania Virgen estava difícil, el debat va continuar donant joc en forma de carrusel de plantofades. La primera, procedent de José Ruiz, ex de Vox, que ara milita al PP i continua al ple com a regidor no adscrit. Ruiz li va recordar a Pardo que això de rebre improperis no passa només per Sant Pere al Mercadal, i que ara ell és insultat pel carrer per persones relacionades amb Vox que li recriminen haver abandonat el partit. El comentari va molestar Pardo, que li va contestar que ell encara arrossega les lesions d’una presumpta agressió física patida en un aldarull a la tornada de Completes, tot i la forta protecció policial.
La mala maror entre ambdós va apujar de to quan Ruiz va assegurar que ell no podia corroborar aquest fet, perquè no l’havia vist directament. Com a venjança, Julio Pardo s’ho va fer venir bé per citar el malnom amb què els seus excompanys han batejat Ruiz: «Don Oppas», un arquebisbe de Sevilla que, segons la llegenda, va trair el regne visigòtic i la fe cristiana i va col·laborar amb la invasió islàmica de la península. En l’univers dels ultranacionalistes, això deu ser una ofensa.
Com era previsible, la CUP i Vox també se les van tenir. El més llaminer de la discussió va ser saber que el regidor cupaire Arnau Martí no li torna la salutació a Pardo quan es creuen pel carrer, segons li va retreure l’afectat.
Per completar el divendres negre de Vox, el vot contrari del PP i l’argumentari del regidor Sebastià Domènech segurament va resultar la millor esmena a la totalitat a la moció de Pardo. Per Domènech, la llibertat d’expressió ha de prevaldre, malgrat lamentar els moments de politització de la festa i no compartir els símbols i cridòries, o ser-ne víctima.
En qualsevol cas, històricament les festes populars són moments propicis per a la catarsi col·lectiva i la crítica a l’autoritat. Això no ha nascut amb el procés. Alcaldes i regidors de quasi tots els colors polítics han estat xiulats o increpats al Mercadal, per motius i situacions diverses. Fins i tot un arquebisbe.
