2005-2021 ‘Danke schön', Angela Merkel

Entre l’any 2005 i el 2021 el món ha viscut dues crisis globals; una mortífera pandèmia; quatre anys de Donald Trump a la presidència dels Estats Units; la guerra de Síria; l’ascens i caiguda de l’Estat Islàmic, amb les seves rèpliques terroristes; l’onada de refugiats; el Brexit; la pressió de l’extrema dreta; el joc brut de Rússia; el creixent poder de la Xina, els alarmants efectes del canvi climàtic... Per Europa, han estat setze anys d’extrema dificultat, on es jugava, fins i tot, la seva supervivència política.

La suma de tots aquests factors representava una greu amenaça per l’estabilitat de la Unió Europea. I el que és més greu, per la seva identitat com a una organització basada en els valors de la solidaritat entre països que havien estat enfrontats al llarg de la història. La Unió Europea ha patit molt per encarar tots aquests reptes, però segueix aquí, amb la seva mala salut de ferro. Resistint. Com Europa ho ha aconseguit?

La resposta és complexa i hauria de tenir en compte múltiples causes, però penso que la història parlarà especialment del «factor humà». El paper de lideratge d’una persona en concret, amb la seva biografia a les espatlles i amb la seva determinació, que aconsegueix ser transcendent en un moment determinat, o en tota una època. Sovint, per la seva capacitat de convertir l’experiència en coneixement i, a partir d’aquí, en acció.

Angela Merkel és un d’aquests personatges, en el que el més important no és el punt de partida, sinó el camí recorregut i el punt d’arribada. Aquesta virtut és la més significativa de la cancellera alemanya: grandesa i humilitat per rectificar i no deixar-se atrapar per dogmes i prejudicis.

Merkel va ser inflexible en la resposta a la crisi del 2008 i va incrementar el patiment dels perdedors. Va ser estricta a l’hora de frenar la immigració. Va aplicar l’ortodòxia més conservadora davant les reivindicacions ecologistes o d’igualtat de gènere. Va situar els interessos d’Alemanya per sobre dels del conjunt d’Europa, especialment els dels països del sud. Però va rectificar tots i cada un dels seus errors. I ha assumit les seves responsabilitats històriques.

Quan va esclatar la pandèmia, ha fet tot el contrari que en la Gran Depressió del 2008, liderant la resposta conjunta d’Europa a la crisi. Va obrir les fronteres a un milió i mig de refugiats en l’onada del 2015, posant en evidència l’egoisme de la majoria de països europeus. Aquest gest va excitar les pulsions xenòfobes de la mà dels neonazis, però Merkel els hi va plantar cara. Com després ho va fer amb Donald Trump i amb la deriva autoritària de governs com els d’Hongria i Polònia. Queda per la història la seva intervenció al Bundestag el 28 de novembre del 2019 quan va alertar dels perills que suposen els discursos d’extrema dreta. «Si no els combatem –va proclamar– la nostra societat deixarà de ser una societat lliure». Els límits de la llibertat d’expressió, va insistir, comencen quan «s’estén l’odi i es viola la dignitat de les persones». Ella, nascuda a la República Democràtica Alemana (RDA), sap molt bé què és viure sense llibertat.

Dibuixar línies vermelles contra el feixisme, aïllar-lo políticament, és un dels grans llegats d’Angela Merkel. Un exemple de polítiques d’arrel democratacristiana que encara fa més vergonyosa la complicitat entre els conservadors espanyols (Partit Popular) i l’extrema dreta de Vox. Un signe més de què Alemanya ha après les tràgiques lliçons de la història, mentre aquí la dreta encara sent nostàlgia del franquisme.

Angela Merkel acaba el seu mandat proclamant-se feminista, fent d’Alemanya un dels països més compromesos en la lluita contra el canvi climàtic i on millor funciona l’ascensor social pels immigrants. Ha fet seus molts dels principis de la socialdemocràcia amb la qual ha compartit govern, i deixa ben lubricat l’eix francoalemany, el que mou la Unió. A l’hora d’escriure aquest article, no sabem qui gestionarà el llegat d’Angela Merkel, però sí que Europa pot celebrar haver-la tingut al capdavant del país més important de la Unió en temps tan convulsos. Sobre tot, perquè la cancellera, de formació científica, ha tingut la capacitat de ser cada vegada més humanista i, amb ella, bona part de la societat alemanya.

Gràcies, danke schön, Angela Merkel.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.