Les persones que tenim una edat recordem que, antigament, quan els trens s’aturaven a les estacions, hi havia uns ferroviaris que, amb un martell, revisaven les rodes de tot el comboi. El martell era gran, gairebé un mall. Quan des de dins del tren se sentien martellades, volia dir que l’aturada duraria una bona estona perquè estaven revisant les rodes dels vagons. Un d’aquests ferroviaris que peritava amb un martell les rodes del tren era el meu pare, Mariano Correal. Anaven uniformats amb una granota de color blau i una gorra de plat negra. Encara guardo la gorra amb volença com a record preuat del pare. Les gorres de plat de ferroviari conferien un aire d’autoritat. Vaig preguntar una vegada al pare per què donaven un cop de martell a cada roda i em va explicar que amb el soroll de la martellada sabien si la roda estava esquerdada o no. També tocaven el ferro amb la mà per comprovar si cremava. Si la revisió era negativa retiraven el vagó. Tot el procés depenia del factor humà. Així ho he recordat en escoltar que el primer que han descartat com a causa de l’accident d’Adamuz és ‘el factor humà’. Ara, tot ho fan els protocols automatitzats. M’ha esglaiat un enginyer que ha explicat a RTVE que la suma d’exigències màximes dels protocols poden provocar l’efecte contrari del que es pretén. O sigui, que eliminar el factor humà com a mètode de treball és contraproduent. És una bona lliçó en aquests temps de robots i d’intel·ligència artificial. Renfe encara haurà de recuperar les gorres de plat. Jo en tinc una.