Més ràpid, més alt, més fort no és aconsellable. Fins i tot és un repte perillós, com hem vist aquests dies. Val la pena viatjar a 350 quilòmetres per hora com volien fer amb l’AVE abans de la tragèdia d’Adamuz? Val la pena agafar la vida a un ritme fuent? Veja’m què en diu Josep Pla a la tria Aigua de mar: «A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l’ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes del dolor és l’agitació inútil, els moviments gratuïts, l’entrada en la vostra vida d’altra gent. (...) Els homes i les dones no poden resistir l’ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és com morir una mica. Per això jo crec que una de les pedres de toc més segures per a conèixer la força d’un home és la seva capacitat per a resistir l’ensopiment (...) Mirar un rellotge i poder dir: ‘Només han passat cinc minuts!’ és una cosa tan profundament agradable com tenir la sensació que el temps no camina tan de pressa. Això costa una mica de comprendre. Si s’hi arriba, és de gran utilitat per passar la vida sense neguits». Pla remata la seva reflexió amb aquesta perla de raonament: «La persona que arriba a poder dir: ‘He passat un dia meravellós... m’he ensopit deliciosament...’, és una persona sàvia, de molt consell i d’excel·lent companyia». Excloguem el lema olímpic i, com diu el traginer en la lletra d’aquell bolero que cantava Vicente Fernández, «l’important no és arribar primer. L’important és saber arribar».