M’he quedat estupefacte en veure que una de les ofertes principals que ha presentat Aragó al certament gastronòmic Madrid Fusión han estat les calçotades. Aragó ha estat la comunitat convidada al congrés madrileny on va reivindicar «els seus productes», en paraules textuals. És un orgull que el calçot, nascut humilment a l’Alt Camp, hagi agafat tanta fama, però alhora és un toc d’atenció. En gastronomia, com en altres aspectes de la competència, no val a badar. Fa vint anys que els restaurants de Saragossa Maza Etxea i El Foro van ser els pioners a introduir la calçotada a l’Aragó, segons explica Alejandro Toquero en un reportatge a Heraldo de Aragón. Ara són desenes les cartes que ofereixen calçotada com, per citar-ne alguns, El Candelas, El Cerdo, El Cadillac, El Cabezo Buenavista, La Lobera de Martín, La Junquera i La Bámbola. Cada casa fa la calçotada al seu aire, seguint els canons vallencs que inclouen carn a la brasa i crema cremada, o amb altres aportacions com el Asador Fajardo que inclou una llauna de caragols. Parlant de caragols, l’estand Aragón sabor de Verdad va presentar una novetat de l’empresa Hermanos Mené de Montanyana: caragols envasats cuits al natural. La idea de fer calçotades amb caragols la fem amb la colla de caminadors a la torre del Morell dels amics Fina i Emili. No cal dir que jo faig els caragols. Enguany està pendent. Albert Batet em va explicar que Valls té tres motius per mirar al cel: els castells, el campanar de Sant Joan i els calçots. Cal afegir-ne un quart: mirar si plou.