Rondem per fora de l’esglèsia del Sagrat Cor de Vistabella, l’esglèsia de Jujol, a La Secuita. Hi he anat amb els meus fills Bernat i Anna, aprofitant els primers dies de vacances. Rondem per fora, un cotxe ha aparcat a tocar de la paret de l’esglèsia per aprofitar-ne l’ombra. Si en volem veure l’interior, que també va dissenyar Jujol: els elements decoratius i mobiliari, lampades, pintures, baranes i reixes, hi haurem d’anar un dissabte d’agost, els dies en que es fan visites guiades i s’anuncia a les xarxes. Personalment tinc el goig d’haver-hi actuat, d’haver fet de rapsode l’octubre del 2020, acompanyant el baríton local Francesc Ortega, que hi va presentar el cicle de Johannes Brahms: Die Schöne Magelone, amb Victoria Guerrero al piano, però l’impacte de veure aquest temple construït el 1923 no s’esvaeix per molt que el visitis.
Vam seguir ruta Jujol fins a Els Pallaresos, per veure la Casa Bofarull. Quin gran patrimoni que tenim per descobrir! Quina meravella, i a més la petjada de Jujol a Els Pallaresos també es pot resseguir a l’Ajuntament, les escoles, la Casa Andreu, Casa Solé, Casa Emilia Fortuny i al temple parroquial. Però la Casa Bofarull, amb el blau i el groc que veus a finestres i sostres, amb aquesta torre oberta als quatre vents i amb l’àngel del Penell és de somni.
La força desbordant del modernisme, que s’esten per tot el Camp de Tarragona, Reus a banda, Constantí, Montferri, Guimerà, en el cas del deixeble i amic d’Antoni Gaudí.
Aquesta excursió matinal va anar precedida de la visita a l’exposició del Castell de Vila-seca dedicada al Modernisme, que compta amb la col.laboració del MNAC que ha cedit bona part de les obres que s’hi poden veure, escultures, pintures, gerros, miralls, cadires, cartells, i que ha comissariat amb molt d’encert Damià Amorós. Amorós ens fa notar que el Castell mateix és el millor edifici per entendre aquest moviment artístic i per llegir-ne les obres exposades. I és que el projecte de remodelació del que havia sigut una torre al segle XII, passada a fassina d’aiguardent al XVIII, a càrrec de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras (Sabadell 1862-Reus 1907) i amb el mecenatge del propietari d’aleshores, el comte de Sicart, s’alinea perfectament amb els recursos i tendències del modernisme, i dels moviments universals de renovació com l’Art Nouveau, el Jugendstil, o Modern o Glasgow Style que es van viure a cavall dels segles XIX i XX.
El Castell de Vila-seca mateix és el millor edifici per entendre aquest moviment artístic
Les pintures intuïtives de Joaquim Mir, d’Alforja i els seus habitants com Lo Josep, i altres paisatges de l’Aleixar, Maspujols o el pla de la Seu de Tarragona (que es podrien contemplar amb Antònia Font de fons, com suggereix el compositor Joan Magrané), el mobiliari de Joaquim Gassó o de Joan Busquets, miralls com el de la Noia i lliris, de Pau Gargallo, els Manelics, ja pintat per Ramon Casas, ja sigui esculpit per Josep Montserrat, cartells com el del setmanaria Pèl i Ploma, un anunci de Nestlé o el d’ùna cursa de voutirettes pel Bajo Penedès, i la pintura de Sardà, de Nonell, Llimona, Masriera, de Casas o de Santiago Rusiñol, amb obres de Lluïsa Vidal com el magistral Mestresses de casa amb el vermell i el blanc jugant entre línies rectes i de diagonals de llum, i amb el rerefons d’una societat de canvi fan que durant la visita al Castell et traslladis a aquell moment. D’aquí el neguit de seguir visitant, de seguir descobrint, que ens va agafar en un matí d’excursions de proximitat.
Era aquell passat de mecenes que aixecava un patrimoni monumental. El present és més aspre. Aquests dies que surt el fil de la relació entre l’exministre d’Hisenda del PP Cristobal Montoro que ha estirat el jutjat de Tarragona per la seva relació de favors amb empreses químiques i gasistes, hem sabut que els feia lleis a mida i que es van estalviar més de 10’5 milions d’euros de l’impost de l’IAE en cinc anys. Air Liquide, Abelló, Praxair, Carburos Metàlicos i Messer, no tenen vocació de mecenes. Vés per on les empreses que tenim al Camp de Tarragona, algunes a Vila-seca, i penso en la Messer que ha enlairat fa poc una torre fora mida, però que ha deixat de contribuir als fons de la Generalitat i de l’Ajuntament allà on tenen l’activitat. Que torni el Modernisme!