Imaginem l’esbufegada d’alleujament que van fer milions de persones quan l’acadèmia sueca va negar-li el Nobel de la Pau a Donald Trump. No les teníem totes perquè pertanyem a una generació que vam trencar amb el guardó, abans prestigiós, quan li va tocar la rifa a Henry Kissinger, un dels personatges més sinistres en la història recent d’aquest món de mones. Com que sempre podem anar a pitjor, ara el sociòpata que mana a la Casa Blanca s’havia encapritxat del guardó a la manera dels nens que et munten una rebequeria si no els compres la joguina de moda. N’hi ha prou amb veure el llenguatge no verbal de l’actual president ianqui per certificar que no toca gaire ni quarts ni hores, que no sent cap mena d’empatia per ningú i és l’antítesi de qualsevol virtut que defineix un estadista que mereixi tal consideració.IContinuem fent-nos creus del vot americà i som incapaços d’entendre’l, com tanta i tanta gent. Segurament, la seva designació obeeix a la llei del pèndol històric, aquella que es mou bàsicament per disgust o revenja mal entesa, però no cal esmerçar gaire energia en això, arribaríem a misses dites. El cas és que tenim aquesta plaga planetària en forma de dirigent marcant el nostre destí i no sabem fins on pot arribar en la qualitat i quantitat dels seus despropòsits.
El seu recorregut vital està ple de despropòsits, carències i actes denunciables
Hi ha un fotimer ingent de persones que ens llevem cada dia sentint l’última bajanada del personatge, l’últim despropòsit que no té res a veure amb una manera tradicional d’entendre i practicar la política, la diplomàcia i el que hi vulguin afegir. Les ha fet de l’alçada d’un campanar en una llarga llista que inclou capítols del present roent i una inabastable enciclopèdia del seu passat personal, que va, per esmentar només algunes pinzellades, des de la seva misogínia rampant i amistat amb el pederasta Epstein a posar la metxa per a aquell assalt al Capitoli que ha quedat com a ignominiosa taca en la trajectòria d’un país que era referent democràtic i ara no passa de constituir una amenaça per a la humanitat.
Com és possible? Com pot ser? La inabastable quantitat de preguntes retòriques vinculades al desassossec que ens produeix Trump des d’una perspectiva mínimament humanista no té resposta assenyada. Si el periodisme americà manté la tradicional fermesa, acabarem sabent, tard o d’hora, quines són les seves autèntiques motivacions quan parlava d’un complex de luxe a Gaza en el súmmum del cinisme o collava els països de l’OTAN en demanda d’un cinc per cent del PIB dedicat a defensa. Imagineu la bàrbara quantitat de diners en dansa si Trump se sortís amb la seva i els beneficis que s’endurien els comissionistes a l’hora d’encarregar nou material de guerra a la indústria armamentística americana. Un especialista a esquivar fallides econòmiques personals gràcies als tripijocs d’advocats caríssims ha de ser, per força, sospitós d’enriquiment si posa en marxa estratègies gens dissimulades com aquestes. No cal parlar de la reconstrucció de Gaza i la cobdícia que generarà.
Tant de bo la premsa nord-americana pugui revelar els seus interessos algun dia
L’enorme penitència que comporta el càstig de tenir-lo com a màxim mandatari del planeta quan la superpotència mostra signes d’ocàs empitjora l’evidència que ningú pugui plantar-li cara. Els líders de progrés, els abanderats de la millora col·lectiva de la humanitat han desaparegut del mapa, ja no existeixen i han deixat el terreny lliure a aquest drama de cabdills, gent pèrfida, de patologia narcisista que no veu mai enllà del seu propi nas i és incapaç d’idear un món millor, ans al contrari.
I si, per posar-nos encara més sal a la ferida oberta, obrim la perspectiva per observar els seus imitadors populistes, no ha d’estranyar que l’optimisme en l’esdevenidor comú sigui pura utopia, un desig impossible d’assolir si ens continuen manant gent com Donald Trump, que igual es carrega la seva constitució per optar a un tercer mandat. Segur que no hem comès cap maldat tan grossa tots plegats que justifiqui la creu d’aguantar-lo. I aquí el tenim, fent i desfent com si fos l’amo absolut del planeta Terra.