«Diguim un cantó de terra ben magra, que els carabinés ya la engrexaran». Aquest va ser l’encàrrec que un militar carlista va fer-li al mossèn del poble de Llaés (Ripollès) per poder enterrar 73 carrabiners liberals que havien estat assassinats cruelment el 17 de juliol de 1874 durant la tercera guerra carlina. Una de les novel·les històriques més llegides en català l’any passat va ser Terra Magra, escrita pel periodista Gerard López, ja amb dues edicions gràcies al boca-orella. La novel·la recupera, d’una banda, el cruel episodi de fa 150 anys i, sobretot, alguns dels fets cabdals del Comtat de Barcelona fa mil anys amb dos personatges femenins claus: Ingilberga i Ermessenda de Carcassona.D
«Llaés és d’aquells indrets que desprenen màgia perquè s’ha mantingut inalterable amb el pas del temps gràcies a una localització poc accessible», explica López. L’espurna per escriure el llibre es va encendre després de llegir la consagració de l’església de Llaés l’any 960 i comprovar que el lloc pràcticament no ha canviat gens des d’aleshores. El següent pas va ser la construcció d’una trama de ficció que recreés fets històrics ocorreguts en tres localitats properes a cavall d’Osona i el Ripollès, com són Sant Joan de les Abadesses i Sant Quirze de Besora, a més de Llaés. Tot plegat, gairebé cinc anys de procés de documentació i escriptura.
La comtessa de Barcelona
va acumular més de 40 anys de poder i influència
Bona part dels protagonistes de la novel·la són dones, tant els personatges reals com els de ficció. De totes elles sobresurt Ermessenda de Carcassona (972-1058), la comtessa de Barcelona, Osona i Girona que va decidir passar els seus últims dies a Sant Quirze de Besora, on va morir a 86 anys, després d’abdicar en favor el seu net Ramon Berenguer I, tot i mantenir-hi moltes discrepàncies. És una de les dones que ha tingut més influència i poder durant més temps en la història de Catalunya. Casada amb Ramon Borrell, va exercir de regenta a partir de la mort del seu marit. «Un dels seus principals consellers va ser Gombau de Besora i, en els últims anys, també hi va exercir molta influència el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny. Ambdós tenien vinculacions familiars amb Sant Quirze de Besora», raona l’autor del llibre per justificar la tria de la localitat. Per entendre el seu poder, l’any 1022 havia posat com a penyora de garantia de pau 29 castells, entre els quals s’incloïen Montagut, Querol i Pinyana, que marcaven la frontera cap al sud amb els sarraïns.
Les monges benedictines de Sant Joan Abadesses van ser expulsades per raons polítiques
Un episodi previ que relata Terra Magra és l’expulsió l’any 1017 de les monges benedictines de Sant Joan de les Abadesses, conegut en aquell moment com Sant Joan de Ripoll. Ingilberga (976-1049) va ser-ne la darrera abadessa i va renunciar a defensar-se davant el papa Benet VIII de les falses acusacions de conducta impròpia. El llibre de López descriu que els veritables motius van ser polítics, ja que la campanya de difamació va ser impulsada per Bernat I, comte de Besalú, que curiosament era germanastre d’Ingilberga i de l’abat de Ripoll d’aleshores, l’abat Oliba. Amb l’expulsió de la comunitat femenina, Besalú va aconseguir el seu objectiu de tenir bisbat propi, tot i que només va durar tres anys davant la mort prematura de Bernat I. El monestir va tornar de nou al bisbat de Vic ja només amb canonges. La majoria de les monges benedictines van continuar en altres monestirs, principalment a Girona i Barcelona.
El tercer gran episodi històric de la novel·la és justament a Llaés, que va ser municipi independent fins al segle XIX i ara forma part de Ripoll. El fatídic episodi de la tercera guerra carlina va quedar immortalitzat amb la construcció d’un panteó que recorda els setanta-tres carrabiners afusellats per ordre del general Francesc Savalls (1817-1885). «És una matança que va tenir molt ressò a la premsa de Madrid, majoritàriament liberal, i se’n va parlar durant molt temps després fins al punt de construir-ne un monument», resumeix López. Les víctimes eren carrabiners de l’exèrcit liberal que havien quedat presoners mesos enrere en els xocs per la defensa d’Olot. Després de caminar hores i hores entre boscos i muntanyes, van morir afusellats de dos en dos davant el cementiri de Llaés per ser, finalment, traslladats i enterrats en una fosa prop de l’església que era ‘terra magra’.