La història del català, com qualsevol altra llengua del món, és plena de moments gloriosos i grotescos repartits a parts iguals. És el cas nostre, tenim la paraula ‘misto’ que va haver de patir un inversemblant ostracisme. En les discussions que el gran mestre de la llengua, Pompeu Fabra, va tenir amb tota mena de filòlegs, lingüistes, gramàtics, escriptors i diletants polièdrics que es passejaven per l’Ateneu Barcelonès i per l’Institut d’Estudis Catalans ara fa més de cent anys, calia posar ordre en el batibull de pseudo-normes que cadascú seguia segons el seu gust.
Només Fabra ho va saber fer, amb argumentacions inapel·lables. I la tasca fou gegantina. Una llengua anul·lada, perseguida, desprestigiada políticament, desconeguda fins i tot per als propis parlants... potser aquest desgavell fou el motiu pel qual, el primer Diccionari de la Llengua General publicat el 1932, tot i ser d’ús habitual, la paraula ‘misto’ hi és absent.
Alguns erudits es van entossudir en què no era un mot genuí del català perquè acabava amb ‘o’ Com si no n’hi hagués d’altres! Fabra va decidir recular davant gent molt esverada (els catalans ja ho tenim això: els temes lingüístics ens fan anar de corcoll) i va acabar acceptant dos mots estranys per al mateix objecte: cerilla i llumí.
El català, com qualsevol altra llengua del món, és plena de moments gloriosos i grotescos
És si mes no curiosa la batalla per a un objecte tan humil i, alhora, tan rellevant per a la humanitat. Faci el lector un viatge per internet per comprovar l’atzarosa epopeia dels mistos, des de l’aparició dels primers de fricció i fins al 1844 quan surten els mistos de seguretat, ja que els anteriors, solien provocar una flamarada que et podia deixar sense celles.
No va ser fins el 1971, amb l’aparició d’un llibre indispensable: Lleures i converses d’un filòleg de Joan Coromines, l’altre gran guia i cervell de la nostra llengua (només n’hi ha hagut dos, ell i Fabra, la resta han estat ratolinets entranyables o destructors en potència) que, en una nota a peu de pàgina ens fa adonar que ‘misto’ és precisament la paraula que cal fer servir.
De fet, deriva de ‘mixtos’ a causa de la ‘mixtura’ de productes químics que intervenen en la seva elaboració. És una paraula tan catalana com ‘trasto’, fins al punt que ambdues passen al castellà.
En canvi, ‘cerilla’, és una paraula castellana referida als mistos petits fabricats amb paper de cera. I ‘llumí’? Doncs ara ve quan el maten. Coromines explica sense embuts que és una paraula viva en el català de l’Alguer, però que ja és un català contaminat pel sard i l’italià. De fet, llumí deriva de l’italià ‘lucignolo’ que vol dir, ble d’espelma, i que, alhora, deriva del francès ‘lumignon’ en el sentit de cremallot o ble d’una llàntia.
És si mes no curiosa la batalla per a un objecte tan humil i, alhora, tan rellevant per a la humanitat
No és fins a l’edició del Diccionari de l’IEC del 1995 que ja hi apareix ‘misto’ per primera vegada. Malgrat tot, referencia a llumí per a llegir-ne la definició. I així segueix, sense que el mot recuperi el seu lloc principal. Potser perquè els sapastres que fa anys que tallen el bacallà a l’IEC no perdonen a Coromines la recomanació a tot un grapat de set-ciències que ja volien reformar i modernitzar sense cap criteri la llengua catalana (Joan Sales, Joan Oliver, Xavier Benguerel i l’infiltrat espanyolista Noel Clarasó) el següent: «Deixeu córrer del tot la idea de canviar normes ortogràfiques i gramaticals». Entre altres coses perquè no podien superar la feina de Fabra. Tanmateix, l’IEC des de fa 40 anys no fa res més que tocar, retocar i empobrir la llengua, perquè es creuen més savis que ningú. És el triomf de la mediocritat amb ínfules que patim en tots els camps.
Per enllestir: resulta que ‘llumí’ és ben català. Però no vol dir ‘misto’. Els gitanos que parlen el caló-català i que ens han donat paraules com clissar, paio, mangar, dinyar, etc... deien i diuen (els qui encara el parlen) llumí a una «senyoreta de vida lleugera que fuma i que et tracta de tu». Hi ha un moment d’un personatge de les obres de l’escriptor i dramaturg Juli Vallmitjana en la qual un gitano enrabiat diu: «Ets un fill de mala llumí!» No cal traduir-ho, que prou bé s’entén.