Els Windsor i els Borbó, dues maneres de regnar

Els funerals de la reina Elizabeth, amb el cos present probablement més llarg dels últims cent anys, han permès reflexionar sobre la monarquia i, és clar, fer la inevitable comparació entre els Windsor i els Borbó; encara més després que Anglaterra guanyés a Espanya l’última batalla per Gibraltar proporcionant a tot el món la foto de Felip VI i Joan Carles I. Gintònics a Trafalgar Square.

Defensar règims monàrquics en el tercer mil·lenni és tan legítim com complicat. Heretar el poder per la via consanguínia, i una vida plutocràtica en temps en els quals fins i tot per heretar ‘la caseta i l’hortet’ s’ha de passar per Hisenda, té excuses més que defenses. El principal argument a favor aquí el tenen en la Constitució, però al damunt es destapa –o es «desclassifica»– una entrevista de Victoria Prego a Adolfo Suárez, en la qual el primer president democràtic amolla que no van sotmetre la monarquia a referèndum perquè s’hauria perdut: en aquell moment, Joan Carles estava més o menys tan desprestigiat com ara, i això no és ni ucronia ni presentisme: és un fet. En fi, els francesos han suprimit l’estrofa que esmenta «la sang impura» de La Marsellesa perquè, si més no, avui és políticament incorrecte.

Sigui com sigui, la monarquia no sembla que amb els poders que ostenta hagi de marxar: aquí és relatiu fins i tot que «el rei regna però no governa» de les monarquies parlamentàries, perquè resulta que «corresponde al Rey el mando supremo de las Fuerzas Armadas» (apartat h) de l’article 62 de la Constitució). Poca broma. Ara bé, home, potser li podrien fer un lífting que l’acordés amb un sistema que, a més a més de parlamentari, resulta que és autonòmic, i una autonomia, la nostra, amb una part significativa de la població que vol ser república independent i hi té a favor el Govern, majoria de diputats i una mobilització que la Diada ha demostrat que només està hivernada esperant que algun líder es descongeli.

Els Windsor han palesat que es pot ser rei/reina de quatre nacions: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda –a Irlanda, també fan explícit que un bon rei demòcrata no alena enemistats, sinó reconciliacions, al punt de la conversa distesa entre el flamant Carles III i Alex Maskey, ara president del Parlament però membre de l’IRA quan l’IRA va assassinar el seu estimat oncle-avi i preceptor, lord Mountbatten–.

La casa de Borbó ostenta els títols de les tres nacions: Regne de Galícia, Senyoriu de Biscaia i Comtat de Barcelona. Amb un precedent a favor seu a Catalunya, perquè don Joan de Borbó va portar el títol amb dignitat, no només no va sotmetre’s a Franco sinó que hi va conspirar en contra i li hauria agradat ser enterrat a Poblet amb la nissaga catalana. Va mantenir a més a més el Comtat de Barcelona quan el seu fill era rei, era el primer cop des del Compromís de Casp (1414) que les dues corones no coronaven el mateix cap, i protocol·làriament a Catalunya, Don Joan hauria hagut de passar davant de Joan Carles. Talment m’ho va reconèixer Protocol de la Casa Reial quan ho vaig explicar en un reportatge a La Vanguardia. Els hi vaig adjuntar la cita de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila que explica com l’abat de Poblet va obrir les portes del monestir a Felip II quan es va identificar com a Comte de Barcelona, però les hi havia tancat quan el seu aposentador la va espifiar presentant-lo com el rei d’Espanya.

Don Joan ha estat segurament el millor Borbó, i no sé si es deu al fet que no va regnar, però els que el van precedir i els que l’han seguit, déu-n’hi-do quin panorama. Amb Catalunya ho estan fent tan malament que els estan desposseint –simbòlicament, és clar– de blasons catalans tan importants com el principat de Girona i el Ducat de Montblanc, quan, si haguessin estat intel·ligents, podrien haver optat fins i tot a ser reconeguts en un eventual estat català independent.

És balder recordar que els Windsor es van empassar elegantment un referèndum a Escòcia i se n’empassaran un altre, i ves a saber si estaran encantats si Irlanda s’unifica i al damunt els hi regala tenir altre cop un peu a la Unió Europea.