La propera reunió del Consell Europeu es presenta amb tensió

Serà el 9 i 10 de febrer. Von der Leyen hi arribarà després d’una caravana de Reis d’Orient amb 17 comissaris del seu equip, amb qui ha volgut eclipsar la imatge del seu permanent enemic, Charles Michel, president del Consell, que –aquest cop més modest– hi ha viatjat per presidir el Consell UE-Ucraïna.

Aquesta guerra ho segueix marcant tot, i mentre es van desbloquejant les subvencions perquè el Govern Zelenski no s’ensorri (són 18.000 milions per a aquest any), ningú no sap on trobar la unitat per aguantar la UE en l’àmbit financer.

Fer front a aquesta crisi no és un tema senzill. I és cert que hi ha sobre la taula ajudes importants que, al marge dels plans tradicionals, han permès d’evitar tancaments i acomiadaments massius per culpa de la covid.

El Pla SURE, de 100.000 milions en préstecs laborals, o els 750.000 milions del Pla de Solidaritat, amb subvencions a fons perdut mai vistes, són exemples concrets.

Però això no s’ha acabat. La guerra ha provocat una alça de preus inesperada, i la por de la indústria més gran de perdre els seus mercats, no tenir carburant, o esgotar les peces de recanvi.

La Comissió ha hagut de fer saltar les normes per esborrar les lleis que fixaven el dèficit al 3%, el deute en el 60%, i sobretot les condicions en les ajudes de l’Estat. I això ha permès a Alemanya i als seus 200.000 milions d’euros repartir el 70% dels ajuts nacionals al sector empresarial.

Però els diners no són prou i Alemanya no és capaç d’agafar el lideratge que havia tingut Merkel. França té un president brillant però sense partit a escala europea i amb molt pocs aliats. I sense cap mena de debat rigorós, la guerra va marcant decisions que canviaran la UE a curt i a llarg termini.

La indústria militar i el suport del pressupost comú a aquesta producció, i l’enviament de tancs, són exemples directes. L’escalfor dels debats a l’Europarlament, l’expressió del poder d’uns radicals que en aquest clima nou aprofiten per anar fent-se forts.

Són els que sempre han entès la política com a destrucció, els que creuen només en homes Tarzan i dones febles i a casa. Els que reclamen murs contra la immigració i defensen una sola raó que només és la seva. Aquesta és la gent que avui es belluga per agafar el volant d’aquest projecte mentre a les institucions i a molts governs es posen samarretes de colors militars com si les fotos de Kíev fossin una postal.

Francament, el moment és prou greu per esperar alguna cosa més dels que, des de tots els colors del marc polític, diuen que volen representar la nostra societat.