Si ens hem de mobilitzar, que ja toca, triem bé les causes

Tinc un amic que acostuma a enviar-me whatsapps amb l’epígraf ‘de debò, això no s’aguanta més!’ mentre adjunta l’última rucada del dia. I mai no li’n falten, de notícies o el que la saviesa popular coneix, amb perdó, com a collonades. En les passades festes, l’home se’n feia creus d’un missatge institucional de la Generalitat, pagat a sobre amb els nostres impostos, en el que es parlava de ‘tiones, caganeres i les mares Noëls’ sota l’epígraf ‘Calendari d’Advent Feminista’. És el mateix govern que enguany, en lloc del bon Nadal habitual, preferia desitjar-nos ‘bon solstici d’hivern’. I no parlem ja del maleït llenguatge inclusiu i de tantes bajanades que acabaran propiciant un atac de feridura al meu conegut.

Amb tanta superficialitat i amb tanta errada en la diana dels objectius prioritaris, la veritat és que aconsegueixen esgotar la paciència. I ara no val titllar l’interlocutor de facha, nazi o qualsevol insult de similar calibre, que no es tracta de justificar el desig de treballar per la igualtat de gènere, l’expansió del feminisme i tantes altres batalles de tall progressista que podríem subscriure si no fos per aquesta desvergonyida tendència a lluitar per l’anècdota, per la fotesa, per l’estupidesa purament superficial que no porta enlloc. En tot cas, siguem seriosos i rebel·lem-nos contra un munt d’injustícies de les grosses, que el llistat és llarg i urgent.

Si ens hem de mobilitzar, que ja toca, triem bé les causes i deixem-nos d’aquestes distraccions, d’aquestes cortines de fum que només confirmen la formidable crisi de l’esquerra d’avui dia, la seva incapacitat per connectar amb les necessitats reals i trobar solució adient als problemes que ens cauen a sobre en allau. Volen exemples concrets? Deixeu-vos de ‘totes, totis’ i denuncieu la intenció de l’alcalde Collboni quan obre la veda a la creació de nous hotels al centre de Barcelona en una capital catalana que ja costa de reconèixer, lliurada com ha estat al monocultiu del turisme.

Els nostres dirigents no troben resposta quan deixen via lliure a la gentrificació, al fet que els nostres fills hagin de fer maletes i marxin de casa. O a l’estranger a trobar feines que valguin la pena i paguin decentment o a l’extraradi de la ciutat per no poder sufragar els lloguers que els hi demanen. No parlem ja de comprar un pis, utopia per als nostres joves. Barcelona, i han permès el desgavell, és una ciutat incòmoda, estranya, on tot està a la venda i tot ho poden comprar els estrangers. L’Europa que s’ho pot permetre ha caigut sobre nosaltres com una plaga bíblica i els ‘expatriats’ digitals, aquells milers de nous residents, arrabassen la identitat pròpia, les tradicions, el paisanatge i tot plegat a cop d’euro, sense que aixequem la veu. Som els servents d’un neocolonialisme feréstec, d’una globalització pèssimament plantejada que ha disparat el nombre d’immigrants fins al 28% dels habitants d’aquesta ciutat.

Cadascú tindrà el seu llistat de greuges, un memorial que no acaba, s’amplia i es torna asfixiant davant la inacció dels nostres representants públics, que han preferit alinear-se amb els ‘lobbies’, amb els sectors que es fan rics a costelles del nostre benestar, que ens expulsen de casa i arriben a l’extrem de negar-nos-ho tot, identitat catalana inclosa. Tampoc barregem ja els sindicats mesells, no ja reivindicatius sinó peces integrades en el sistema. L’esquerra ‘woke’ és una calamitat, un desastre, una colla de traïdors als seus principis que toleren tota mena d’abusos sense plantar mínima cara.

No m’estranya que l’amic s’empipi. No són conscients de les greus errades que cometen, com la ximple que denunciava el racisme de la llengua pròpia per denominar al ‘vi negre’ així. Ens hem begut l’enteniment mentre altres, els de sempre, ens prenen el pèl, els quartos i, encara pitjor, la personalitat i la qualitat de vida. Ens han venut al capital salvatge. I no parlem ja de l’incivisme rampant dels ‘grafitis’ que tot ho inunden, deixant trista, bruta, decadent la nostra imatge i, de pas, el nostre sentiment, la nostra ànima.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.