La mascareta és tan quotidiana com les claus de casa. Però irrita. Potser és que l’hem defensada només amb raons mèdiques, com si tot just fos instrument de control d’infeccions i no pas un signe d’alguna cosa més fonda: la disposició a tenir cura dels altres i a fer-nos càrrec del que compartim. De fet, màscares i mascaretes no van nèixer com a protecció sanitària. Els arqueòlegs han trobat a les coves de la Mar Morta màscares de pedra amb dos grans forats per als ulls. Diuen que són de fa nou mil anys, que les van fer els agricultors de la zona com a objectes rituals, una manera de vestir-se amb la cara dels ancestres i recordar-los. La història n’és plena, de rostres prestats: màscares per ocultar-se, per exhibir-se, per assumir temporalment una identitat aliena. Algunes s’han carregat políticament, com la de Guy Fawkes —el terrorista anglès que volia fer petar el Parlament al segle XVII—, que ha esdevingut icona global de la dissidència gràcies a Anonymous i a la pel·lícula V de Vendetta. D’altres, les màscares mortuòries, han conservat els trets de reis i conqueridors, músics i poetes. La humanitat ha confiat sovint a una màscara la tasca de dir allò que el rostre nu no gosa o no sap dir. Tot canvia amb la grip del 1918, als Estats Units: alguns estats van imposar-ne l’ús sanitari i van topar amb una resistència furibunda que invocava una llibertat confosa amb la renúncia a qualsevol responsabilitat col·lectiva. La pandèmia del 2020 va tornar a fer d’aquest estri un objecte de prevenció i d’obligacions contra el virus. En fi. Només amb explicacions mèdiques no n’hi ha prou. La mascareta també és un símbol que es pot reinterpretar: deixar de presentar-la com un aparell clínic i començar a parlar-ne com un gest cívic, una declaració de solidaritat i de cura. La resta és qüestió de temps. Els hàbits nous necessiten rodatge perquè la incomoditat d’acceptar-los acabi en una nosa menor que assumim perquè la vida en comú no funciona si només mirem per un mateix.