Putin no vol cedir res. Ni un pam de Donetsk, ni de Lugansk, ni de Zaporíjia, ni de Kherson, ni —faltaria més— de Crimea. Tot allò que ha arrabassat per la força forma part, en el seu relat, d’una Rússia imperial que no negocia, imposa. I quan parla de pau, cal entendre exactament això: una pau dictada pel vencedor. Moscou rebutja qualsevol treva, menysprea qualsevol mediació que no li sigui favorable i fixa una línia vermella infranquejable sobre els territoris ocupats. Entretant, acumula tropes, prova míssils hipersònics i espera que Europa, com altres vegades, es divideixi, dubti o s’acovardeixi. Putin és l’agressor. Qui la fa, la paga. No és una consigna moral, és una regla bàsica de l’ordre internacional que Europa promou, encara que faci tentines i dubti de fer servir l’arma que més inquieta l’autòcrata rus i la seva cort de gàngsters: els béns i actius russos congelats als bancs europeus, que es poden destinar a finançar la defensa i la reconstrucció d’Ucraïna. La guerra surt barata si tens prou poder i prou cinisme... fins que et toquen la butxaca. Diners russos per defensar-se de Rússia. Els gànsters entenen perfectament aquest llenguatge. Europa, en canvi, sembla atrapada entre la prudència legal i la por política. Putin pretén aconseguir els seus objectius a la taula de negociació o al camp de batalla. Europa no pot permetre-li ni una cosa ni l’altra. Acceptar la mutilació territorial d’Ucraïna seria consagrar la llei del més fort; no ajudar Ucraïna a resistir seria empènyer-la a la derrota. Aquí convé recordar aquella advertència immortal de Churchill a Chamberlain: vau triar el deshonor per evitar la guerra, i tindreu deshonor i guerra. Els líders europeus encara són a temps de triar bé i tapar la boca a qui els ha anomenat «porquets». Putin, educat en la tradició de les rondalles populars russes, desconeix la història dels tres porquets. Altrament, potser el llop Vladímir, sabria com acaba la història per a ell.