Un país sense trens i sense autopista; un país mancat de pisos de lloguer, de llits als hospitals, de pescadors, de pagesos, de mestres; un país que no pot protegir la seva llengua. En Pep, un amic mig del Vendrell, diu que volíem fer un país nou i ara patim les conseqüències de no haver-lo fet. M’ha fet pensar si l’alternativa al país nou és el finançament autonòmic nou. Diria que les expectatives aixecades els darrers mesos i el relat que ara se’n fa no encaixen gaire amb la realitat. He regirat el que s’ha publicat sobre la cosa, perquè no vull parlar de Rodalies, que ja ha tornat al seu mal estat habitual després de dos dies sense servei, segrestats trens i ciutadans per 160 maquinistes parents dels Teamsters de Jimmy Hoffa. En fi. El nou finançament autonòmic no és nou, sinó una actualització del vell, amb ajustos puntuals, dels que Catalunya en surt relativament beneficiada, com Andalusia, Múrcia i el País Valencià, gràcies a criteris que reforcen el pes de la població i determinades necessitats de despesa. Tampoc és singular: ni ofereix cap sortida del règim general ni un mecanisme equiparable al concert dels models forals. No incorpora el principi d’ordinalitat, la regla bàsica segons la qual les comunitats amb més capacitat fiscal no haurien de perdre posicions relatives després de la redistribució. Ni és el que es va acordar per la investidura del president Illa. És el de sempre: estima necessitats i atribueix un percentatge dels impostos a les autonomies, però no assumeix seriosament les capacitats fiscals reals de cada comunitat ni li atorga “la clau de la caixa”. Això limita la corresponsabilitat fiscal i dilueix els incentius a una gestió eficient dels recursos propis de cada autonomia. A més, qualsevol millora quedarà compensada per decisions de despesa directa de l’Estat en altres àmbits de la seva competència, o pel càlcul discrecional i arbitrari d’una variable anomenada “població ajustada”, que és la trampa que s’ha empescat l’Estat per tenir un factor que li permeti establir i ajustar a voluntat la xifra final que toca a cada autonomia. En resum, no tenim trens, però el papà ens ha augmentat una mica la paga i ens la dona divendres en comptes de dissabte. El país vell.