El patriotisme constitucional, formulat per Jürgen Habermas i citat —amb entusiasme interessat— per José María Aznar, tenia per ambició construir lleialtats col·lectives no a partir de la sang, la llengua o la història, sinó del respecte compartit a unes regles del joc democràtiques. La Constitució com a punt de trobada. Aquesta mena de contracte ciutadà alimenta poc. Demana adhesió, però ofereix poc a canvi. Exigeix respecte a la llei, però no garanteix amb la mateixa convicció que aquesta llei es tradueixi en drets efectius, serveis funcionals i infraestructures que funcionin. Ha esdevingut sovint un discurs vertical, que apel·la al deure del ciutadà, però oblida la responsabilitat corresponent de l’Estat. Potser ens convindria parlar menys de patriotisme constitucional i més de patriotisme ferroviari. No és una metàfora gratuïta. El ferrocarril és un bon resum del contracte social: els ciutadans paguen impostos, compleixen les lleis i accepten normes comunes; a canvi, esperen serveis que arribin a l’hora, que no fallin sistemàticament i que no converteixin la vida quotidiana en una cursa d’obstacles. El patriotisme ferroviari és prosaic i poc èpic, però profundament democràtic. No demana amor a la pàtria; exigeix competència, respecte i retorn. Quan el ciutadà veu que la seva aportació —en forma d'impostos i de lleialtat institucional— li retorna en forma de drets tangibles, el vincle amb l’Estat es reforça sense necessitat de sermons. Quan això no passa, cap apel·lació a la Constitució no pot tapar la sensació de greuge o d’abandonament. Aleshores el problema no és de falta de patriotisme, sinó de mala gestió del compromís col·lectiu. Habermas no pensava en Rodalies. Però avui, en un país on les infraestructures fallen i la confiança institucional s’erosiona, el millor homenatge als valors democràtics seria fer-los visibles en el dia a dia. Menys discursos sobre unitat i més serveis que funcionin. Menys apel·lacions abstractes i més trens que arribin a l’hora.