Aquest cap de setmana, a propòsit de les tragèdies ferroviàries, he hagut d’estar pendent de les rodes de premsa dels titulars i responsables del servei de Rodalies, així com dels mítings i declaracions de governants i polítics sobre la qüestió. Tot plegat m’ha fet venir al cap el record dels dies del procés independentista, un temps fet d’innumerables dies històrics, amb tota mena de líders patriotes afirmant, amb gran solemnitat, que s’hi deixaven la pell, que donaven la cara, que treballaven incansablement. Al capdavall, ni un de sol dels que es comprometien tan intensament no va complir la paraula donada. Aquests dies de crisi de Rodalies, a les rodes de premsa del Govern s’han repetit expressions iguals o molt semblants. Diria que «deixar-s’hi la pell» (i les seves variants) és la dita vencedora en la retòrica oficialista actual, com ja ho va ser en temps del procés indepe. He escoltat extensos agraïments, molt emfàtics, dedicats «a la ciutadania», pel nostre comportament cívic, per com hem sofert sense ganyolar gaire malgrat «l’impacte en les nostres vides». M’han recordat l’orgullós «ni un paper a terra» de l’independentisme. També m’ha fet gràcia la insistència en les «incidències de la borrasca Harry» i les «afectacions meteorològiques d’aquests dies», com si es volgués penjar la culpa de la ruïna de Rodalies al que els anglesos anomenen acts of God, fets naturals sobre els quals no hi tenim cap control. Aviam, tothom s’adona que un talús, un túnel, una catenària o una via mal mantinguts no són precisament un acte de Déu, sinó una negligència dels homes. M’ha sobtat que el president del govern espanyol hagi defensat el ministre de Transports amb l’argument que «ha donat la cara», en contraposició al president de la dana al País Valencià, que va mentir i amagar-se. Què hi té a veure? Estem sense trens. Tota aquesta retòrica de les intencions i l’empatia em sembla paternalista, irrespectuosa, gairebé ofensiva.