El ministre de Transports d’Espanya, Òscar Puente, és un polític a qui ja se li veuen esquerdes, corrosió i altres signes clars de fatiga de materials, com als rails d’alta velocitat que fan descarrilar trens o als talussos que s’esllavissen sobre les vies de Rodalies. El cap li fa pudor de pólvora, però potser ara mateix Pedro Sánchez no es pot permetre encendre aquesta metxa i fer volar una de les peces grosses del seu govern. La vida se l’ha complicat tot sol aquests darrers dotze dies (parlo de Puente), i no pas per les seves intervencions contundents a les xarxes socials —que molts hem agraït a bastament—, sinó perquè ha entrat en una espiral d’excuses que no el beneficia gens: no expliquen què ha passat i, per acabar-ho d’adobar, no se les creu ningú fora dels que ja tenen ganes de creure-se-les. Que si el material rodant ha de tenir alguna relació amb l’accident (de moment, no n’hi ha cap prova). Que si la culpa és d’un ciberatac (desmentit). Que si no es descarta un sabotatge (també desmentit). La penúltima evasiva ha estat l’acusació indiscriminada, gasosa i suada que «s’escampen faules de manera conscient» per minar la confiança dels ciutadans. Aquesta ja ni tan sols mereix l’esforç de ser escoltada. Resta una última trinxera retòrica —esperem que aquest moment fatal no arribi mai—, que seria apel·lar a un enemic exterior que pretén la ruïna de la pàtria, etcètera. La davallada de Puente no l’han pogut frenar ni els consellers de la Generalitat de Catalunya, Dalmau i Paneque, ni el secretari d’Estat, Santano, que aquests dies han posat el propi cos per protegir el ministre. Sap greu. Sobretot perquè els responsables reals del desficaci ferroviari, que ja costa moltes vides i molts quartos, s’amaguen sota les catifes del seu ministeri i, sobretot, darrere d’Adif. Encara hi són. Potser Puente és a temps d’un últim gran servei: anar a buscar-los i treure’ns-els del damunt.