Als que ja som grandets, ens feia molta il·lusió allò d’entrar al «Mercado Común Europeo». Tenia, a més a més, el significat de llibertats, d’aire nou. D’una nova fraternitat amb els altres pobles, tan veïns com més allunyats. Sense fronteres.
Ha passat la «generació de l’euro» i ens trobem en un carreró sense sortida, o poc airosa, com és dir amén a tot allò que vingui de Washington. El més clar de qui paga, mana.
El problema és que potser ha pagat poc per exigir tant.
Les nacions, com les persones, tenim allò ja tan envellit que es diu dignitat. Com que molts ja no se’n recorden, afegiré que «dignitat» és la qualitat que ens fa sensibles a les ofenses, als menyspreus, a les humiliacions o a faltes de consideració.
Com tothom sap, i repeteixo, qui paga mana.
Espanya es va sotmetre, per necessitat econòmica i política, als Estats Units cap als anys 50 i 60. Hi havia una dictadura i un «teló de ferro». Així, per quatre tancs de la Segona Guerra Mundial i una mica de petroli, l’Estat espanyol es va vendre als interessos ianquis. Amb aquest paraigua, els europeus «de soca-rel» ens van permetre unir-nos amb ells. Pagant, sí, pagant. En deures, sobretot.
Aquesta unió semblava que ens enfortia. I ho va fer amb moltes ajudes econòmiques. Però, pel que fa a la projecció internacional, resultava que Europa era una gàbia de grills, cadascú fill de la seva mare, i amb interessos que no sempre coincidien amb els altres.
Anaven, doncs, tirant, sortint bé en algunes coses i no tan bé en d’altres, fins que hem arribat al segle XXI, amb un problema gros: la defensa militar.
Per molt que es digui, Espanya no ha assolit un exèrcit al dia, ben armat, amb materials d’última generació. Ni hem produït prou, ni hi havia diners per això, en part perquè, amb la corrupció latent, els euros locals anaven en direccions particulars, no nacionals.
Se’ns diu que ara tenim dos submarins preciosos, que hi ha noves armes de producció pròpia, tancs de primera... Bé, també Hitler deia, ja el 1944, que tenien armes «de destrucció massiva», com es diu ara: avions a reacció, coets supersònics, bomba atòmica a l’abast... I ja sabem com va acabar.
Europa ha descuidat la seva cuirassa. Pensant que estaven en un racó del món ben protegit, amb un os rus domesticat, i un tigre xinès molt llunyà, els europeus s’han dedicat a viure el millor possible, oblidant que uns avantpassats seus, molt pràctics els romans, ja havien dit i repetit allò de «si vis pacem, para bellum». Si vols la pau, prepara’t per a la guerra. Excepte el Regne Unit i França, poc han fet, en qüestió de defensa mútua, els europeus. I els mencionats, pensant per ells, sobretot.
Ara, l’os rus s’ha despertat i s’ha menjat part d’Ucraïna, que s’ha defensat amb cor i sense les armes adequades. El final és el que veiem: un dèspota americà que lluita per guanyar el Premi Nobel de la Pau, un neo-tsar que envaeix a les males quan vol, i una Europa que no sap què fer. Quan Putin ha fet un gest de pacificació, Trump l’ha seguit; tots dos fent cas omís de l’envaït. Encara té territori per viure.
I Europa, la pobra Europa, afegint-se, a empentes i rodolons, donant a l'invasor quasi tot el que ha volgut. Pobra Europa, sense defensa comú de qualitat i sense líders.
Com Espanya.