El passat 8 d’agost, les treballadores (sí, en femení, sector encara molt feminitzat) de la residència pública Mare de Déu de la Mercè es concentraven a les portes del centre per donar visibilitat a les pèssimes condicions amb les que es troben cada dia.
Demanaven AJUDA.
El juliol de 2024 la Generalitat tancava l’única residència pública que quedava a Reus i es va decidir traslladar a tothom, usuaris i treballadores, a Tarragona, a la residència Mare de Déu de la Mercè.
Cal remarcar que el servei i els terrenys eren públics i l’edifici propietat de l’estat. Tot i així, un terç de les persones treballadores ja eren subcontractades per empreses PRIVADES. Primera contradicció.
Només un any després, la mala gestió dels recursos ha provocat una situació insostenible, impossibilitant tractar els usuaris amb unes condicions dignes. Els serveis públics estan tan tensionats que qualsevol absència fa caure tot el sistema, com fitxes de dòmino. Hi ha hagut dies en què una auxiliar administrativa ha assumit funcions de direcció per manca de personal; i els equips tècnics i d’atenció directa han estat sobresaturats, acumulant baixes i sense personal de reforç ni per cobrir vacances.
Des de la UGT vam intentar mediar amb l’administració per trobar solucions urgents. La primera resposta va ser contractar una empresa privada per gestionar temporalment la situació. Paral·lelament, s’ha aprovat ampliar la plantilla d’infermeria a diverses residències públiques. El problema, però, és el de sempre: les condicions laborals i salarials són tan precàries que serà molt difícil cobrir aquestes places. Segona contradicció: es vol personal qualificat, però no es paga com a tal.
Cada cop tenim menys residències públiques (només queden 4 en tota la demarcació) i en canvi creix el negoci de les privades i les concertades. Els serveis públics estan sota mínims. I això és fruit de les polítiques de dreta i extrema dreta que s’han dut a terme durant molts anys i que els teòrics governs d’esquerres i progressistes no han volgut, o no han sabut, capgirar i adreçar de nou.
La gran majoria dels votants dels partits de dretes estan a favor de mesures dels partits d’esquerres, com la pujada del SMI o la reducció de la jornada laboral. Imagino que també volen millors escoles pels seus fills, millors hospitals... Seria molt estrany, per no dir de tontos, que no estiguessin a favor de que els seus pares poguessin anar a residències dignes. Per què voten a partits de dretes, doncs? No té cap sentit. Tercera contradicció.
Les empreses privades busquen beneficis, i això passa per retallar despeses: pitjor servei als usuaris i més precarietat laboral. Això fa que el personal qualificat marxi a l’estranger o a altres sectors. Aquí formem professionals amb diners públics perquè acabin treballant fora. Quarta contradicció.
Com és possible que permetem que les persones que cuiden dels nostres grans estiguin treballant en unes condicions tan precàries? I per tant, com podem enviar els nostres grans a unes residències indignes i insuficients?
On van els nostres impostos?
Per no parlar de les persones que cuiden dels nostres grans a casa... Moltes no tenen contracte i moltes vegades ni tan sols papers.
Els nostres grans d’ara ja van pagar els seus impostos i van lluitar pels seus drets (fins i tot amb una dictadura) i nosaltres els hi estem prenent, per acció o per omissió. En quin lloc ens deixa això? I si continuem amb aquesta dinàmica i ritme, què ens espera a nosaltres quan haguem d’accedir a aquests serveis?
Aquestes són algunes de les contradiccions que assolen els serveis públics però fent un petit exercici de reflexió, potser més que contradiccions es tracta només de pura hipocresia. De tots plegats.