Dimarts passat teníem sortida esportiva amb els alumnes. L’Ajuntament ofereix aquest tipus d’activitats per les escoles i, la veritat, estan molt i molt bé. El pla del matí era el següent: marxa nòrdica per la muntanya, sessió de ciclisme de sala i taula de musculació. Fantàstic. El problema és que, a migdia, tenia tutoria de pares i no podia arribar feta un nyap, o sigui, que no podia entregar-me a cremar estrès i calories amb l’alegria que calia esperar per la meva banda. En tornar de la passejada, el Xavi, que liderava la iniciativa com el bon professor d’educació física que és, es va oferir a acompanyar les meves alumnes mentre jo em quedava a la cafeteria. Un col·lega així és una meravella.
Així és com vaig arribar a llegir fil per randa el Mundo Deportivo. Jo mai hauria triat un diari esportiu com a company d’esmorzar, però la resta de premsa ja estava agafada. Vaja, que no em va quedar més remei. Malgrat tot, he de reconèixer que em va agradar: ben bé la meitat són articles d’opinió d’allò més sucosos. En molts es parlava de l’acomiadament de Xabi Alonso, els fets i les malifetes que l’havien dut a caure en desgràcia i l’entrada del nou entrenador, Álvaro Arbeloa.
Després de llegir amb atenció tot el que els periodistes relataven, amb més o menys passió, vaig arribar a la següent conclusió: pobre Arbeloa, quin llegat! Perquè bregar amb un grup de divos no és que sigui difícil, és que és molt amarg. Ho sé perquè els docents ho afrontem cada cop més sovint.
Bregar amb un grup de divos no és que sigui difícil, és que és molt amarg. Els mestres ho afrontem sovint
El que ha passat al vestidor del Real Madrid és un reflex de com va la societat. No ho dic només pels nens consentits com Vinícius, que es pensa que el món gira al seu voltant i que no té límits. Ho dic per la banda que em toca, la dels adults i dels educadors. Perquè si a la vida hi ha perfils com el d’aquest jugador, és perquè li hem permès com a societat.
Quan ell va desafiar el seu entrenador —amb més o menys raó, aquest no és el punt de la discussió—, els que manen haurien d’haver-li imposat una conseqüència. La Història ens mostra que, si no hi ha jerarquia, hi ha anarquia, confusió i violència. És en la relació amb els altres quan aprenem a ser qui som, a mesurar la línia entre la meva llibertat i el respecte per l’aliena. A la convivència aprenem que hi ha un codi ètic indispensable per poder ser feliços i ajudar que al voltant nostre també ho siguin —aprenent a viure amb el nostre propi ego i lluitant per tal que l’orgull no ens impedeixi perdre’ns el millor de la vida.
Educar en l’autoritat és necessari. A l’aula ho afrontem dia a dia. Un exemple: estic fent la lliçó i un alumne llença a un altre l’estoig, suposadament perquè «necessitava els retoladors», amb la mala sort que va fer un enrenou considerable. El vaig fer fora de classe. D’entrada, ell no es va mostrar d’acord i em va dir que no era una barrabassada, que el seu company l’hi havia demanat. Li vaig contestar que tant em feia el motiu, que sortís. Consti que li vaig dir tranquil·la, però ferma. Va sortir enfadat.
Vaig aclarir a l'alumne que, si teníem aquesta conversa, és perquè esperava el millor d’ell
Al cap d’uns minuts, quan tenia la classe entretinguda amb uns exercicis vaig sortir a parlar amb ell. «És que no és just», es queixava. I llavors, tot i que ja n’estava fins al capdamunt de gestionar enrabiades adolescents, vaig tenir a bé explicar-li que, després d’aquell incident, jo me n’aniria a casa tan contenta. Que per a mi no era una ofensa personal tot allò i que no em tocava ni a dalt ni a baix. Que si l’havia fet fora de classe era perquè entengués que un no pot anar pel món llençant objectes, que no vivia sol en aquesta vida i m’havia fet interrompre la classe. Que si ell li volia deixar els retoladors, havia d’aixecar la mà, demanar permís i jo li donaria, o no. I que quan jo li digués «fora de classe», ho fes a la primera i sense piular.
Per acabar, li vaig aclarir que, si teníem aquesta conversa, és perquè esperava el millor d’ell. Quan no perdés el temps donant-li explicacions, llavors sí que s’hauria d’espantar, perquè la indiferència és el menyspreu més gran.
Però com pensava que podia fer-ho bé en lloc de com li donés la gana, i perquè volia que el dia de demà fos un home de profit, estava perdent cinc minuts més de classe, a risc que, malgrat tot, no volgués entendre allò que provava de transmetre-li. Va acabar agraït.
Educar és un repte. Sovint molesta i cansa. Però és necessari assumir-lo, no només per nosaltres mateixos sinó pel que estem construint com a societat.
Cal respondre la pregunta de quin llegat volem deixar a les generacions futures i actuar en conseqüència. Si no, acabarem deixant-los un pollastre com el que ara haurà d’afrontar el pobre Álvaro Arbeloa al capdavant del Real Madrid.