Una porta a l’esperança

Surto de casa i saludo una veïna. Té el pare gran i delicat de salut. Em diu bon dia i automàticament, m’engega un «Roger, no anem bé». Em comenta els petits calvaris que els han passat en el seu últim ingrés hospitalari, conseqüència de la descoordinació del sistema sanitari. Cap cosa greu, però reflecteix la manca d’un fil conductor. M’explica la pèrdua de la pròtesi dental del seu pare, cosa que els ha costat 1.400 euros. I emfatitza: «És que me’n vaig adonar immediatament, que l’havien perdut. Ho vaig comentar al mateix moment i ningú en sabia res». De l’assistència mèdica no se’n queixa, ha estat correcta.

Al cap d’una estona, rebo un missatge d’un amic meu, que es troba en ple postoperatori d’una malaltia important. Una cirurgia complicada, potser de les que més. És un bon metge, amb experiència en responsabilitats de gestió i amb molt sentit comú. Tot i que és a l’hospital tractat com a persona important, em diu: «Que diferent és el sistema sanitari des de la posició horitzontal. Estic aïllat perquè he agafat la Covid, em sento sol, tinc els turmells inflats, no sé segur si m’han demanat un TAC o no, m’empipa que no vingui el cirurgià, em toqui la panxa i em digui com vaig evolucionant. La visita del metge és sempre precipitada i noto una desídia generalitzada en el personal. No veig professionals sèniors com a referents a seguir». Acaba dient: «Dubto que el sistema públic se’n pugui sortir».

Per reblar el clau, rebo una trucada d’un familiar indignat perquè no podia contactar amb el seu metge de capçalera. Em diu que ningú despenjava el telèfon i que quan per fi algú ho ha fet, ha estat una persona desconeguda, que no s’identifica i que li pregunta què li passa. El meu familiar indignat, traient foc pels queixals, es queixa: «És lamentable, és una vergonya, jo no vull explicar què em passa a una persona que no sé ni qui és».

El dia va ser galdós i, per acabar-ho d’adobar, em telefonen uns amics de Terres de l’Ebre que han decidit optar per una intervenció quirúrgica a l’assistència privada de Barcelona perquè a Tortosa, no els ofereixen la via laparoscòpia en el seu entorn públic.

Vaig a dormir encaboriat i em ve a la ment la imatge d’un centpeus, on cada una de les seves cent potes camina amb ritme, velocitat i direcció diferents.

L’endemà al matí, quan obro l’ordinador, em trobo amb l’article d’en Jordi Varela: «La incomprensible fragmentació dels serveis a domicili». L’article evidencia la descoordinació que pateixen els malalts crònics i complexos quan són atesos als seus domicilis.

L’autor comenta que no pot dir si fan falta més serveis perquè no té prou dades objectives i ens mostra la quantitat de proveïdors sanitaris que existeixen finançats de forma diferent, amb cultures empresarials diferents i sense diàleg entre els seus gestors.

N’enumera alguns:

-Atenció domiciliària programada des de l’atenció primària.

-Atenció continuada de l’atenció primària, sovint feta per professionals diferents dels dels equips d’atenció primària. (EAP)

-Hospitalització a domicili, atesa per professionals dels hospitals de referència.

-Rehabilitació domiciliària. Teràpies respiratòries.

-Programes d’atenció domiciliària de salut mental.

-Equips d’atenció pal·liativa.

-Urgències als domicilis (061-SEM), que s’hi desplacen quan se’ls requereix.

Tots aquests serveis els donen professionals especialitzats i pertanyen a empreses diferents.

A aquest llistat s’hi ha d’afegir la cartera de Serveis Socials a la Llar, bastant extensa, que sovint és responsabilitat d’institucions públiques municipals, d’empreses subcontractades, cooperatives i organitzacions sense ànim de lucre que ofereixen treballadors familiars, teleassistència domiciliària i atenció diürna per a persones amb discapacitat i per a la gent gran.

L’autor veu la necessitat d’harmonitzar aquests recursos. Recomana que hi hagi una figura que coordini una avaluació integral i un pla individualitzat per a cada una de les persones que ho necessitin. Això implica temps per part dels professionals i sense dubte, el suport de gestors i polítics que avaluïn i financin l’atenció domiciliària, en funció de la qualitat i integració dels diferents serveis.

Tenim un llarg camí per recórrer. Posem-nos-hi!

Metge especialista en cirurgia general, doctor en medicina, amb experiència en gestió sanitària, Roger Pla ha estat gerent de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona.