El carboner lluitador que defugia mèrits
Tot fent memòria. L’historiador Jaume Borràs reivindica el Carrasclet i aquells que el van seguir
L’historiador Jaume Borràs, amb el seu llibre divulgatiu sobre el Carrasclet, al Mercadal.
«El Carrasclet, per la seva feina com a carboner, tenia un estret vincle amb la natura. Era un home resistent, coneixedor del territori, se l’estimava. De les persones dedicades a aquesta tasca, se’n deia que dormien poc, ja que la combustió del carbó vegetal era molt delicada i havien d’estar al cas. Potser, per això, al camp de batalla –contra l’absolutisme de Felip V– demostraba aquesta fortalesa. En Pere Joan Barceló, no cal dir-ho, és desconegut i se n’ha de parlar més, d’ell», enceta conversa l’historiador Jaume Borràs.
Ha escollit la plaça del Mercadal per fer-se la foto per recordar un debat historiogràfic: «Carrasclet arriba a Reus i el Mercadal esdevé l’escenari de la seva presència; s’hi queda poc temps i, tot i quela història l’escriuen els vencedors, el cronista Bofarull diu, a mitges, que Reus seria partidari del Carrasclet».
Borràs ha parlat del personatge a diverses xerrades dutes a terme a diferents municipis del Baix Camp, Priorat, Solsonès, Vallès Occidental i La Matarranya, entre altres; també va publicar el llibre divulgatiu Lo Carrasclet. Crònica d’un irreductible (1687-1743), de Silva Editorial.
«En arribar al Priorat vaig descobrir el Carrasclet, nascut a Capçanes, i la gran majoria de gent me’l descrivia com a bandoler. Això em va esperonar per tal de començar a difondre més detalls sobre la seva trajectòria i allunyar aquest concepte despectiu», afegeix.
Tot plegat ve de lluny, assenyala, i esmenta els versos de mossèn Cinto Verdaguer durant el període de la Renaixença a Catalunya, en què fins i tot s’esmenta als seus seguidors com a «gossos rabiosos». «No era mala voluntat, més aviat desconeixement», atribueix.
Dues figures
Borràs sosté que «grans símbols de Catalunya s’haurien de revisar» i, al volum, enfronta dues figures: la del defensor austriacista Carrasclet i la del conseller en cap de Barcelona (1714), Rafael Casanova. «El primer va morir lluitant i el segon, en sobreviure a la capitulació de Barcelona, va seguir amb la seva vida i morí al llit; en canvi, qui ha restat en l’oblit és en Barceló», exposa, no sense apuntar que «la història l’escriuen els vencedors i que n’hi ha de primera i de segona».
Borràs, més enllà de reivindicar la lluita contra l’opressió borbònica que va impulsar el Carrasclet, demana que ens fixem en totes les persones, anònimes, que li van donar suport i van lluitar per la llibertat de Catalunya. «Aquesta gent ha de tenir un lloc d’honor. Difondre com era el Carrasclet suposa explicar el camí cap a l’exili de moltes persones, milers que van refer la seva vida a l’imperi austríac. Carrasclet, a més, no va voler viure de mèrits, ell és símbol de la lluita per Catalunya, al marge de les idees polítiques», resumeix.