Qui era la ballarina de Reus que va fascinar Degas i Manet (i París)?

Al dramaturg Raimon Molins ja feia 15 anys que li rondava pel cap portar a escena l’apassionant història de la ballarina Roseta Mauri (Reus, 1850 – París, 1923). Remenant documentació de seguida es va adonar que la vida d’aquesta nena prodigi tenia molta corda d’on estirar. De sobres és conegut el seu ascens fulgurant en el món de la dansa. D’origen humil, se’n va anar a Barcelona i va ser la primera ballarina de l’Òpera de París, on va causar sensació. Mauri va ser la font d’inspiració de pintors com Degas o Manet, del compositor Léo Delibes o del ministre de cultura francès Antonin Proust.

El relat de Mauri és de passió, esforç, sacrifici i èxit, però Molins, a ‘La filla de l’aire’ –al Teatre Nacional de Catalunya fins al 19 d’octubre– explora una faceta menys tractada de l’artista, a partir de documentació digitalitzada a la Biblioteca Nacional de França. No tot van ser flors i violes per aquesta excepcional reusenca, que es va fer un lloc al cor dels francesos. «Vaig trobar molts manuscrits, cartes i retalls de diaris. Vaig trobar una carta seva quan tenia 70 anys, abans de morir, i una carta d’alumnes que deien al director de l’Òpera que no creien que la Roseta fos apta per donar classes. Això em fa veure que hi ha una part humana i dura que no apareix als llibres i diaris».

En els detalls que descobreix, Molins detecta un seguit d’amargors, sovint eclipsades per la fama. Per exemple, la relació que mantenia amb el seu pare, que exercia de manàger. «El seu pare li va reconèixer el talent i prenia decisions per ella; es va establir una relació molt curiosa», explica el director de l’espectacle. També hi ha altres episodis, com el que va explicar el ‘The New York Times’, que va afirmar que el ministre de Cultura francès del moment, Antonin Proust, amb qui va tenir un afer, es va suïcidar després d’una discussió amb ella. O els comentaris que es feien a l’Òpera de Paris, que la tractaven «d’intrusa espanyola». «Tot això mostra que va patir com qualsevol persona, fins i tot sent una dona que va triomfar», constata Molins.

Fama i amargors

En qualsevol cas, Roseta Mauri va impactar de ple a l’ànima dels parisencs. La historiadora i documentalista Carme Puyol s’apassiona parlant de la ballarina, de qui diu que enamorava a sobre i fora de l’escenari. «Va agradar molt perquè tenia una fisonomia mediterrània molt marcada i per la seva personalitat: absolutament propera, gens diva, gens vedet. La premsa sempre ho deia: que era una dona que rebia tothom d’una forma afable, que contestava d’una manera natural, espontània...».

El seu èxit es gesta a Barcelona, on es va lluir al Teatre Principal. Tothom la volia contractar. «Els espectadors anaven al teatre per l’intermedi de dansa. Gràcies a ella, poc a poc, la dansa va deixar de ser un ‘entreteniment’ per ser un espectacle per si mateix. Tot s’ho va guanyar a pols i no va tenir padrins», aporta Puyol.

Espectacle multidisciplinar

El text escrit per Molins treballa sobre quatre etapes de la seva vida: la nena, la ballarina, la professora i la dona d’avançada edat. En escena, aquestes quatre etapes s’entrellacen entre elles, diu Molins, per «explicar una vida plena d’obstacles». «El fet que fos dona, decidís no casar-se ni tenir fills i dedicar-se a la dansa és extraordinari per l’època. Tot això confirma el seu caràcter expressiu i extraordinari a l’escenari», afirma Molins. A ‘La filla de l’aire’ hi ha dansa, eines digitals, música i cant en directe.

Mauri va ser la primera ballarina de l’Òpera de París, on va fascinar tothom

La història de Mauri és de contrastos. Ella mateixa explicava que de petita a casa seva menjaven coloms. Hi regnava la pobresa. Al cap d’uns anys, va acabar sent rica, tenint castells i cases al sud de França i menjant a les pastisseries més famoses de París. En tot aquest trànsit, sempre hi guardava un lloc pel seu Reus. «Parlava de Reus com una etapa molt feliç, sobretot quan era jove, tot i ser molt pobres», afirma Molins. De fet, el seu vincle amb Reus és part del passatge de l’obra, on hi aboca tota mena de records: els avellaners, els carrers plens de sorra... En definitiva, una ciutat que estava en construcció.

En relació a Reus, explica Puyol, hi ha un fet curiós. Mauri es va lesionar actuant sobre l’escenari. Va visitar tota mena de metges –també un balneari–, feia exercicis de recuperació, però el dolor persistia de forma crònica. Arran d’això i pres per la desesperació, el seu pare, Pere Mauri, va manar construir-li un peu d’or i oferir-lo a la Mare de Déu de Misericòrdia en forma d’ofrena demanar-li el favor. «’El més valuós que tens és això’, deia, ‘el teu peu’, i va baixar al Santuari perquè l’ajudés a curar-se», recorda Puyol. Al cap de vuit mesos, la ballarina va reaparèixer a l’escenari «sense cap símptoma de feblesa» i «completament recuperada».

El retrat inacabat de Monet

A París, la reusenca va ser inspirar els grans artistes de l’època. Entre d’altres, els escultors Denys Puech, Laurent-Honoré Marqueste, Eusebi Arnau, o els pintors Ludovic-Napoléon Lepic, Léon Bonnat, Édouard Manet, Anders Leonard Zorn o Léon-François Comerre. A més, Edgar Degas la va pintar a ‘La danseuse sur scène’, el fotògraf Nadar la va immortalitzar en més d’una instantània i Édouard Manet va intentar fer-ne un quadre, que va quedar inacabat. El pintor la va plantar uns quants dies i Mauri, farta d’esperar, es va negar a posar per ell. Com a revenjar, el quadre es va dir ‘La femme en rose’, però efectivament la dona de rosa era Roseta Mauri, una reusenca que va deixar empremta a la ciutat de l’amor.