El fill d'aquí que es va inspirar per crear allà

Tenint avui dia eines d’intel·ligència artificial, és fàcil preguntar-se quina és la figura més internacional de la demarcació de Tarragona. La resposta no sorprèn. L’arquitecte Antoni Gaudí és un dels més reconeguts del món, amb una obra seva que s’estudia arreu i és visitada cada any per milions de persones.

Amb el 2026 arriba la commemoració del centenari de la seva (tràgica) mort. Tràgica no només per com es va produir, sinó també pel talent que se’n va anar i per les obres que va deixar a mig fer o només com a projectes pendents.

Jo no tenia cap dubte que aquest seria un any esperat ‘amb candeletes’. Com a bona riudomenca, des de petita (i tal com m’imagino que també fan amb els reusencs i la resta de nens catalans) se m’ha ensenyat la importància de Gaudí i de la seva obra. De la mateixa manera, espero que sigui un any ben aprofitat per a moltes coses, però sobretot per fer-nos veure com a territori.

Com a bona riudomenca, des de petita se m’ha inculcat (la paraula 'adoctrinar' seria excessiva) que Antoni Gaudí era del mateix poble que jo. Un altre cop, igual que amb els reusencs. «Gaudí és de…». Acabeu vosaltres la frase. En el meu cas, és ben clara, i l’he portada allà on he anat. Quan em vaig presentar als meus amics de la universitat, ho vaig dir sense gens de vergonya: «Soc de Riudoms. Com Gaudí!». Des d’aleshores, també és el seu deure predicar el missatge.

És una llàstima que Gaudí no construís mai res a casa, però sempre podré presumir d’haver-me impregnat de la mateixa natura que ell

Igual que jo, ho han fet moltíssims paisans meus. Recordeu l’estel·lar aparició al Tour de França? Són moments que ens mantenen humils.

Ara bé, també com a bona riudomenca, m’ha tocat defensar aquesta gran creença al llarg de la meva vida. Sobretot quan m’he trobat amb reusencs a qui també se’ls ha inculcat aquest «dogma», però a favor seu. Creieu-me que no ha estat fàcil i no us menteixo si alguna vegada he dit que el gentilici d’Antoni realment m’era igual per no entrar en conflicte.

La meravellosa sorpresa va arribar quan, amb la inauguració d’aquest any, el missatge va canviar completament. Per començar, la seu era compartida: Riudoms i Reus. «Que bé, no hi haurà baralla», vaig pensar d’entrada.

Encara més agradable va ser quan el 8 de novembre, el mateix dia de la inauguració, el discurs va canviar. Allà on jo esperava sentir un discurs ‘JO-ista’ i d’apropiació del geni, em vaig trobar amb una lectura molt més transversal. Una lectura que abraçava una idea molt més conciliadora i que pot marcar un precedent molt positiu: el d’una lluita per reconèixer que Gaudí era d’un «aquí» que el va ajudar a inspirar-se en tot el que va fer «allà». El seu moment de ‘nen esponja’ el va viure al Camp de Tarragona, i tant l’entorn social com natural el van ajudar a transformar-se en el geni que va ser temps després i que poca gent va saber apreciar.

És una gran oportunitat per a l’any que ens ve. Si ja de normal tenim un aparador i els turistes ens visiten per ser el bressol de Gaudí, la commemoració de la seva mort pot ser un gran repte que no hem de deixar escapar com a territori i com a societat.

És una llàstima que Gaudí no construís mai res a casa, però sempre podré presumir d’haver trepitjat els mateixos carrers i d’haver-me impregnat de la mateixa natura que el va inspirar.

En cap cas seré el geni que va ser ell, però soc una afortunada que pot veure l’origen de tot i l’obra final al mateix temps.