"L'Aeroport de Barcelona s'hauria de dir Antoni Gaudí"

Gaudí és indissociable a la natura?

Per a Antoni Gaudí, la natura és un element essencial que descobreix des de petit i que l’acompanya tota la vida professional. En la natura hi descobreix lleis que després aplica a l’arquitectura: la llum, les formes geomètriques de superfícies reglades, l’hiperboloide... La seva obra, tant religiosa com civil, sempre és plena d’elements de la natura: gira-sols al Capricho, les plantes a la façana de la Casa Vicens... Gaudí no es veu com un creador, sinó com un col·laborador i un observador de la natura. L’avantatge és que no tenia altres coses per distreure’s. No sé què hagués passat si hagués tingut un mòbil a les mans.

La mirada de Gaudí encara és vigent?

Costa més mantenir aquesta mirada perquè avui tenim massa estímuls tècnics i informatius. Podem perdre la capacitat d’observar. M’agrada repetir dues idees apreses de persones estimades: la “capacitat d’astorament” i “aprendre a mirar per aprendre a viure”. Quan entrem en una obra, si només fem fotos, perdem el més important: els perquès. Per què hi ha aquella escala? Per què entra així la llum? Quina funció té la ventilació? L’astorament també ens ajuda a fixar-nos en els altres. Gaudí deia que hem d’esforçar-nos per la “disminució del jo”, és a dir, ocupar-nos dels altres i depurar les nostres pròpies obres. Cadascú té dons que ha de desenvolupar, independentment que hi hagi persones millors o pitjors en cada àmbit. Això és part del que Gaudí m’ha ensenyat.

Encara avui continua ensenyant coses?

Fa cinquanta anys que vaig conèixer els deixebles de Gaudí –Lluís Bonet i Isidre Puig-Boada– i no em deixa de sorprendre. Especialment pel que la seva obra pot fer pels altres. Jo sóc només un instrument imperfecte, però em sorprèn parlar de Gaudí en llocs inesperats: en una presó de Santiago de Xile, davant presos de cadena perpètua; o a Fukushima, amb persones afectades per la radioactivitat i pel tsunami. Parlar de Gaudí en universitats és lògic. Però fer-ho davant gent que pateix profundament i veure’n l’impacte és providencial. Gaudí enganxa, atrau, impacta i transforma.

Tots estem pendents de la inauguració de la Torre de Jesús el juny de 2026.

Però hi ha un altre element petit i molt significatiu: la capella dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, al darrere, al carrer Provença. Un deixeble de Gaudí em va explicar que serà un espai per a aquells que no s’atreveixen a entrar per la monumentalitat del temple: poden accedir-hi “per la porta del darrere”, a través de la teva mare. No puc demostrar-ho perquè no es va gravar, però coincideix amb el pensament de Gaudí.

Gaudí ja era sostenible quan ningú sabia què volia dir

I la Torre de Jesús?

Més enllà de l’arquitectura, el que importa són els perquès i els per a què. “Antoni” en llatí vol dir “el que s’enfronta a l’adversitat”. Gaudí, malalt de petit i de gran, va viure enmig d’enveges i difamacions, però sempre va lluitar. La creu és omnipresent en la seva obra, fins i tot la civil. No separa la consciència humana de la cristiana; per a ell, són una sola realitat. I això avui costa d’entendre. A la Sagrada Família, el més essencial no són només les escultures –que poden agradar més o menys– sinó el projecte espiritual que hi ha al darrere. Per exemple, les tres portes del Naixement es basen en les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Això és l’essencial, més enllà de gustos escultòrics.

Què és l’últim que ha après de Gaudí?

A la cripta de la Sagrada Família, la clau de volta representa el “sí” de Maria. Aquest “sí” és fonamental perquè, per a Gaudí, sobre aquest sí es construeix el temple. Estic parlant molt últimament d’aquesta idea: la grandesa que neix del petit. La clau de volta porta fins a la Torre de Maria i culmina en l’estrella. Si portes Maria al cor, pots il·luminar amb l’ajuda d’ella.

Parlem del seu ús de materials i del vincle amb l’entorn. Era sostenible quan ningú sabia què volia dir?

Era un pioner de la sostenibilitat. Ho demostra clarament la Casa Batlló: la gestió de la llum, els patis interiors ceràmics en degradació de blau, les finestres amb finestres regulables per gestionar la ventilació natural, la reutilització de materials, el reciclatge d’elements trencats o descartats... A la terrassa de la Casa Battló, la cocció –unes olles incorporades a l’estructura– conviu amb la creu. És la unió del diví i l’humà: la cuina i la creu, tot en una mateixa coberta.

Ha treballat dècades per la beatificació. Serà el 2026?

El procés va començar el 1992, i cinc laics hi hem treballat intensament. La part actora ara és una associació canònica presidida pel cardenal. Jo continuo divulgant la seva vida i virtuts com a arquitecte, home i cristià. És una figura que pot ajudar en un món difícil. Estimava els treballadors, patia per ells, cuidava els malalts, estimava el seu pare i la seva neboda. Era un home de terra, de costums, de país, i ens ha deixat un llegat extraordinari. L’Aeroport de Barcelona - El Prat s’hauria de dir Antoni Gaudí, amb el respecte cap a Josep Terradellas.

Per què fascina arreu del món?

Per la seva humilitat. Allà on treballa, utilitza els materials i els oficis locals. La seva obra té un caràcter de dignitat. Josep Francesc Ràfols, un col·laborador seu, ja deia que Gaudí és incomprensible des de fora si només mirem parts del seu treball; s’ha de veure en conjunt. Quan hi ha crítiques sobre la Sagrada Família, recordo el que ja passava en temps de Gaudí: hi havia queixes de gent que no hi aportava diners però criticava l’obra. La Sagrada Família es fa perquè el poble la volia, i Gaudí era l’arquitecte escollit per una associació civil. La seva arquitectura parla a Occident i Orient. El 1998, un coreà que preparava una exposició sobre Gaudí va escriure que, veient la seva obra, havia descobert “l’alè diví” que hi havia dins l’arquitectura de Gaudí, i això el va portar a la fe. És impressionant. He vist gent commoure’s profundament només entrar per la Façana del Naixement. La bellesa és una necessitat humana, i la bellesa de Gaudí –basada en la natura i en l’amor– aporta pau i serenor.