Pere Francesch: «Tots arrosseguem motxilles i una bona manera de desinflar-les és amb la música»

El periodista i escriptor Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) estrena any amb No oblidis el teu nom (Columna), una novel·la sobre el poder de la música i de les segones oportunitats. Un rocker, estranger en un petit poble d’Islàndia, haurà d’afrontar els seus fantasmes de la mà d’un noi que vol triomfar. La culpa, l’empatia o el preu de l’èxit són alguns dels temes que aborda. Pere Francesch és delegat de Cultura a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i va treballar al Diari de Tarragona.

Per què Islàndia?

L’estiu del 2022 hi vaig viatjar allà amb la meva parella i vam anar a Djúpivogur, un poble superpetit. Era un lloc molt maco per perdre’s, per amagar-se o per viure-hi. Em va fascinar molt aquell poble i vaig pensar que estaria molt bé situar una novel·la allà.

A l’estranger no li agrada.

No, però sí que li agrada per amagar-se. És un rocker que en el moment més àlgid de la seva carrera decideix, per uns fets que no podem explicar, amagar-se i va a petar a aquest poble d’Islàndia. Imagino que als anys 70-80 devia ser realment un refugi, molt diferent del que és ara que, tot i el fred, és turístic.

Suposo que no es va inspirar en cap músic...

Doncs mira, el primer capítol del llibre és l’extracte una mica canviat del que va fer David Bowie al seu últim concert a mitjans dels anys 70. Anava disfressat, tenia un alter ego que es deia Ziggy Stardust...

...Va dir que era l’últim?

Sí. És un músic que em fascina, és una llegenda. Justament fa 10 anys que es va morir i és una bona manera de recordar-lo.

Els dos personatges principals viuen amb la culpa.

Cadascú veu la culpa de manera molt diferent, però tots arrosseguem motxilles, més grans o més petites i volia fer una novel·la que parlés de dues persones que desinflen aquestes motxilles, que es treuen pes de les seves motxilles, que és el que els hi passa als dos personatges. I crec que una bona manera de treure’ns pes de la motxilla personal que portem és amb la música. En aquesta novel·la he volgut plantejar-la com un refugi i, alhora, també com una manera d’unir persones. La música ens connecta amb els altres i amb nosaltres mateixos.

A l’estranger li costa connectar. Fins i tot escoltar música moderna.

Aquí tenim dues maneres molt diferents d’entendre la música. Una és la que es feia als anys 70 i l’altra és la que es fa ara, música urbana, molt més produïda. Llavors, a mi m’interessa molt aquest joc perquè si pogués, hauria viscut a l’època dels 60, 70. Em fascina la música dels Beatles, de Bob Dylan, Pink Floyd, The Velvet Underground... Però gràcies a la meva feina, també he d’estar obert a la música que es fa ara. I és més, et diré que hi ha música que és súperinteressant com la Rosalia, per exemple, i el seu últim disc, que és meravellós. També Raye, que a mi m’encanta o Olivia Dean. No hem de ser tan ignorants com per a creure que només allò d’abans val. I ara també penso en el meu pobre pare quan anàvem amb cotxe i li fotia Sepultura, Iron Maiden i Metallica quan era petit. De tota la música se’n pot treure alguna cosa interessant. Però per a mi el més important és l'emoció, no tant innovar o no. I a la novel·la parlo de la música que transcendeix, de la que t'acompanya, de la que et fa emocionar. I a mi, la música m'emociona.

Vostè jubila un músic, però ara tornen totes les velles glòries. Què hi pensa?

Tothom ha de fer el que vulgui. Però a mi, poder veure els The Who a Barcelona, al Palau Sant Jordi fa tres o quatre anys, em va fer una il·lusió enorme.

Una segona oportunitat, com a la novel·la.

És una novel·la de segones oportunitats. Crec bastant en la redempció, en què la gent pot canviar, que tots hem comès errors. Al final, la novel·la també parla d’això, de com la gent es redimeix. I per fer-ho en aquest cas ho fa, sobretot, amb una relació que sembla impossible, que és amb un nen amb qui no té gairebé res en comú. Comparteix una passió que és la música.

Quina és la part fosca de la música?

Reflexiono molt sobre un tema que m’interessa i que a més ho he vist en generacions actuals, que és el tema de l’èxit. Què és l’èxit? Però l’èxit en gran perquè sembla que s’ha instaurat una idea de què tothom vol petar-ho i, a més, amb aquesta paraula. Petar-ho ràpidament i omplir estadis, ser el millor i estar dalt de tot. I a vegades això té les seves conseqüències si un no es treballa personalment, si un no sap que està de pas també en tot això. Al final, l’important és fer bona música, fer un bon disc. Aquí tenim un personatge que per uns fets que li passen, com dèiem, el porten a viure la part més amarga de tot això. Ho hem vist a tants documentals... Per l’èxit es paga un preu i quan ets molt jove, pot ser perillós.

L’estranger és culpable?

A vegades ens sentim culpables per coses que fins que no les verbalitzes no t’adones que potser eren una ximpleria, tot i que en aquest cas no ho és ni molt menys, però vull dir que a vegades inflem tant les coses amb un mateix, que també necessitem compartir-ho. I per això en aquest llibre és molt important la reivindicació de l’empatia i a més, en aquest món desesperançador que vivim l’empatia, la col·lectivitat, la música i l’art són súperimportants.

La natura i el fred d’Islàndia tenen alguna cosa a veure amb tot plegat?

En la història he volgut jugar amb la fredor i la bellesa del paisatge.

Què passa quan oblidem el nostre nom?

Oblidar el nom és deixar d’existir per a un mateix. Vull dir, a vegades s’ha de reivindicar qui som i d’on venim. Jo porto molts anys vivint a Barcelona, però soc un enamorat del poble on he nascut i m’encanta dir que soc de Montbrió. Recordar qui ets és molt important. Això no vol dir que un no canviï, evidentment. Tots canviem. La novel·la és la història d’un home que s’ha oblidat de qui és i el seu camí per tornar-se a recordar.

Vol destacar alguna cosa que no li hagi preguntat?

Estic molt content de tornar, d’alguna manera, a les pàgines del Diari. Ni que sigui així.