El matrimoni de Reus que va gravar les siluetes a l’edifici Windsor: «Hi havia persones»

«Tenia un judici a Madrid el 14 de febrer del 2005. I, com que allò era un dilluns, vaig proposar a la meva dona anar-hi divendres per fer turisme durant el cap de setmana. Vam allotjar-nos a casa del seu oncle, just al costat de l’edifici Windsor. Era un novè pis, les vistes eren bones», relata Carlos Just, advocat de Reus, des del seu despatx a l’avinguda de Marià Fortuny. Just i la seva esposa, la farmacèutica d’Almoster Enriqueta Fernández-Montesinos, tornaven d’una òpera quan van veure el Windsor començar a cremar, a la mitjanit del 12 de febrer.

El gratacel de 31 plantes, en ple cor financer de Madrid i que albergava la central de la consultora Deloitte, es consumia a 1.000 graus en un incendi que va propagar-se ràpidament de dalt a baix. Aquella nit, fent servir la càmera domèstica que havia dut pel viatge, la farmacèutica va enregistrar unes imatges que acabarien fent la volta al món: siluetes en moviment a l’interior de la torre, visibles a través de les finestres, poques plantes per sota d’on s’apreciava el foc amb tota la seva virulència i després que s’hagués anunciat que no quedava ningú dins de l’edifici.

Aquest dimecres es fan 20 anys de l’incendi que va fer desaparèixer el Windsor. El matrimoni recorda per al Diari com va enregistrar aquella cinta, que va formar part de la investigació judicial, i també l’allau mediàtica que la filmació va generar.

Fernández-Montesinos va agafar la càmera. Feia servir el visor per poder observar l’avanç de l’incendi més nítidament. «Vaig veure que hi havia gent. Però, al menjador, teníem posat Telemadrid i deien que, a aquella hora, la torre s’havia desallotjat», precisa l’advocat. Amb tot, va indicar a la dona que filmés: «Enfoca, que hi ha persones». D’allà van sortir «els famosos minuts on es veia gent a dins» i «altres on s’aprecia com es van encenent i apagant llums, en moviment».

Just va trucar al 112. Però li van respondre que «devien ser bombers», recorda. La veu de la trucada, que havia quedat enregistrada alhora al 112 i a la càmera de vídeo, serviria per «fixar de forma fefaent l’hora de les imatges» on es veien les siluetes després que les autoritats haguessin comunicat que la torre estava buida.

L’endemà, de nou al carrer, ella va preguntar als periodistes que cobrien la notícia si hi havia hagut morts. «Jo els ensenyava les imatges, però no em van fer cas», comenta. De tornada a Reus en tren, el matrimoni va llegir la premsa. «Vam passar les gravacions a una productora, les va difondre i es va fer grossa, no només a Espanya sinó a nivell mundial», explica la dona.

Van sorgir mil teories sobre qui podria ser aquella gent i què volia del Windsor. I «va arribar un punt que ens feia por guardar les cintes a casa. Ens va interessar lliurar-les al jutjat i fer públic que no les teníem. Vam exposar-nos a un risc», explica Just.

La cinta va analitzar-se. Els bombers van atribuir les figures a reflexos de membres del cos treballant en un bloc adjacent, una conclusió «impossible per l’alçada d’aquell bloc i pel moviment de les llums», diu Fernández-Montesinos.

Un informe de la policia científica, però, va determinar el següent sobre el vídeo: «Les imatges contingudes a la cinta no presenten cap tipus de manipulació, els senyals d’àudio i vídeo es corresponen en tot moment, la finestra on apareixen els focus de llum i les ombres amb figura humana es pot ubicar a la planta 12 de la façana (del Windsor) paral·lela al carrer Orense, això té lloc des de les 3.31h del 13 de febrer del 2005 i les ombres no estan produïdes per un reflex».

Així ho recull el Jutjat d’Instrucció número 28 de Madrid en la interlocutòria d’arxivament –per no haver trobat responsabilitat penal en ningú– del procediment obert pel foc, que ha pogut consultar aquest rotatiu, on precisa que «tot i que es pogués admetre la possibilitat de la presència de persones dins del Windsor al moment esmentat, no existeix evidència que allò pogués haver tingut cap incidència en la causa o propagació de l’incendi».

«Estem segurs que eren persones, 100%. Però no s’ha determinat mai qui eren ni nosaltres ho sabem», expressa la dona. Just va intentar, fa poc temps, recuperar la cinta a través del jutjat, però «van buscar-la i no la van trobar».

Passats 20 anys, el vídeo encara desperta la mateixa curiositat del primer dia: «M’han arribat a demanar conferències sobre el Windsor i tinc un powerpoint muntat amb les imatges. Això demostra fins a on va arribar», diu l’advocat.