Xavier Diez: «És molt preocupant que una ciutat com Reus pràcticament no parli de Garcia Oliver»

Joan Garcia Oliver (Reus, 1902-Mèxic, 1980) va ser fill d’una família molt pobre. Aviat es va convertir en un anarquista d’acció, en un revolucionari professional. Va impulsar la formació del Comitè Català de Milícies Antifeixistes i va ser representant de la CNT-FAI. Detingut en diverses ocasions, empresonat durant anys i torturat, paradoxalment arribà a ministre de Justícia durant el govern de Largo Caballero. Figura controvertida, l’historiador Xavier Diez recupera la seva història en el volum Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre (La Campana, segell de Penguin Random House), en què revisa les memòries escrites pel mateix reusenc entre 1972 i 1977. Xavier Diez és doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, especialista en el moviment llibertari.

Per què és un personatge tan molest per a tothom?
És fàcil defensar la Federica Montseny perquè era una intel·lectual feminista o el Salvador Seguí perquè era un mite sindicalista que, a més, va morir tràgicament. Però en Garcia Oliver va associat a un revolucionarisme violent, a una radicalitat anarquista política, tant pel que fa a la seva activitat com a pistoler durant la dècada de 1920 a Tarragona i Reus, on probablement va participar en diversos tirotejos, com el seu paper durant la revolució anarquista del 36 i la guerra civil. Ha estat una figura incòmoda, primer durant el franquisme i després durant la Transició, dominada pels socialistes o, sobretot, pels seus adversaris ideològics, els comunistes, especialment entre els historiadors. També dins els mateixos rengles anarquistes va acabar sent una figura controvertida.

Quin va ser el seu paper durant la guerra civil?
Oliver va ser el president del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que era on hi havia el poder real entre el juliol i l’octubre del 1936. Manava més que el president de la Generalitat i que el president de la República. Bàsicament perquè era el líder informal de l’organització que controlava 30.000 fusells a la rereguarda. A més, és qui, juntament amb Tarradellas, crea la indústria d’armament catalana i amb militars professionals, crea també les escoles populars de guerra, d'on surten els oficials de les milícies i l’exèrcit republicà.

 

 

En algun moment es va posicionar al costat del comunisme?
Més que amb els comunistes, va acabar col·laborant amb els soviètics. Va tenir converses bastant profundes amb Marcel Rosenberg, l’ambaixador soviètic a la guerra civil i el cònsol de Barcelona, Antónov Ovseenko i sempre hi haurà una certa polèmica sobre el que va ser en realitat el que van pactar. Posteriorment, també va col·laborar com a membre destacat de la República exiliada amb l’ambaixada soviètica a Mèxic. No obstant això, si ens atenim als seus comentaris i als mateixos fets, era un anticomunista ferm.

És el primer anarquista del món que acaba sent ministre?
No només ell. Garcia Oliver entra amb el pack de Federica Montseny (Sanitat i Assistència Social), Joan Peiró (Indústria) i Juan López (Comerç), tots quatre de la CNT. Però efectivament, és el primer cas d’un govern amb la flor i nata de l’anarquisme, cosa que, des dels mateixos rengles de l’anarquisme els hi retrauran tota la vida i la Federica sempre expressarà el seu penediment sobre el fet. Així i tot, com s’explica a les seves memòries, quan van assumir les carteres de ministres, les circumstàncies eren excepcionals. Era el novembre de 1936, quan Madrid semblava a punt de caure sota els feixistes i calia escenificar una unitat amb els diversos sectors que componien l’antifeixisme, i un govern d’unitat nacional semblava necessari perquè la República pogués sobreviure. 

Sobta que justament fos ministre de Justícia.
Segurament és dels pocs ministres de Justícia que abans va ser presidiari. És una d’aquestes paradoxes. I, a més, que s’hagués d’encarregar de les presons, on mostra el seu interès perquè els presos siguin tractats de manera digna. Mentre és ministre, a més, tracta d’engegar polítiques que avui anomenaríem progressistes: facilitar matrimonis, divorcis i adopcions, mira de donar la nacionalitat als jueus sefardites que en aquell moment són perseguits arreu del continent, simplifica els processos judicials... De tota manera, Garcia Oliver és molt representatiu d’una generació, la nascuda a principis de segle XX, en què les seves idees i principis havien d’adaptar-se a circumstàncies dramàtiques i sobrevingudes. La guerra civil, la revolució i l’exili fan que hagin de canviar bona part dels seus principis, ni que sigui per pura supervivència o perquè sorgeixen oportunitats que eren inimaginables.

 

«Manava molt més que el president de la Generalitat, molt més que el de la República. Era qui posseïa el poder de debò»

 

Com en Grouxo Marx.
Ningú no estava preparat per a una guerra civil que duraria pràcticament tres anys. Els mateixos anarquistes són els primers sorpresos a adonar-se'n que la seva revolució tindria èxit, si més no un èxit momentani i aleshores, en base a fets que no esperaves, les teves idees han d’adaptar-se a les circumstàncies. Quan la realitat et passa per sobre, no tens altre remei que replantejar els teus principis. Si no, series d’una inflexibilitat estèril. 

Quin era el president en aquell moment?
El president del govern era Francisco Largo Caballero. Era dels socialistes del PSOE més d’esquerres, del braç més sindical. Era conegut com 'El Lenin espanyol'. A més a més, havia tingut una llarga història de desacords amb els anarcosindicalistes, majoritaris a Catalunya. Per exemple, a les vagues de La Canadenca, de 1919 i a les del 1917, havia deixat a l’estacada la CNT, el principal sindicat de Catalunya. Era una persona amb una voluntat molt ferma, però, semblava que tenia molt poques habilitats de lideratge polític, de manera que, creixentment sol i aïllat, li van començar a fer el llit des dels sectors més comunistes.

Per què en Garcia Oliver li fa costat?
Més que res per impedir la creixent influència dels comunistes. En les seves memòries, potser de manera exagerada, Garcia Oliver fa una crònica de les diverses conspiracions contra el president del govern i deixa entreveure que l’ambaixador soviètic, Marcel Rosemberg, el sondeja per veure si estaria disposat a ocupar el seu lloc. De fet, les memòries estan plenes d’insinuacions sobre tractes i diplomàcia secreta amb els soviètics. Com a historiador, opino que això és improbable, tot i que també podria ser…

L'Oliver no té res a Reus?
Que jo sàpiga només una placa prop d’on va néixer. Veig aquest buit una mica escandalós.  

 

«Joan Garcia Oliver lliura totes les batalles i les perd totes. Però sempre amb una dignitat fins i tot desconcertant»

Va tenir alguna mena de relació amb els fets de La Fatarella?
No. Els fets de la Fatarella estan molt ben documentats en el llibre del Josep Termes. En aquell moment, una bona colla de gent de la CNT de zones urbanes que eren molt joves i molt imbuïts d’un discurs de retorn a la natura, de fet molts practicaven el naturisme i el nudisme, tenien la idea d’emancipar la gent dels seus prejudicis morals i religiosos, de col·lectivitzar la terra, de recuperar una hipotètica harmonia... Tota aquesta gent jove que, de cop i volta, es troben amb un fusell a les mans, i, per tant, amb el que creuen que és el poder de modificar la realitat, tracten d’aplicar les seves idees de col·lectivització, que xoquen amb la mentalitat pagesa, que desconeixen absolutament. És una mena de xoc cultural que acaba en pura tragèdia. Per contra, Oliver, arrelat a Reus i coneixedor de l’entorn, sap perfectament que la mentalitat de la muntanya és radicalment diferent a la de la ciutat. 

Estem parlant dels primers moments de la guerra?
Sí. El 1936 els anarquistes, acompanyats de forces lleials de la República i la Generalitat, derroten l’Exèrcit, en contra de les seves pròpies previsions, assalten la Maestrança de Sant Andreu i agafen 30.000 fusells amb municions. Tots aquests nois de 15 a 18 anys, que han estat aprenents, molt putejats a la seva vida, que, o bé els seus pares o ells mateixos han sigut desnonats, que han abusat d’ells de mil maneres o que han abusat de les seves germanes, de cop i volta disposen d’un fusell carregat.

Què va passar?
Per exemple, en aquella època tenir un cotxe era símbol d'ostentació, per la qual cosa, molts d'aquests joves anaven a la part alta de la ciutat i quan en veien circular un, amb el fusell en mà feien fora la gent i en nom de la revolució els requisaven el vehicle. Primer de tot, com a una mena de venjança de classe, els que eren avall de tot de l’escala social, es fan amb un signe d’estatus. Què passava? Que en realitat el que volien era portar la xicota per impressionar-la, però com que no sabien conduir, agafaven el volant i acabaven estavellant-se. La plaça de les Arenes es va habilitar els primers dies de la revolució com a improvisat cementiri de cotxes dels primers que s’estampen contra les parets o fanals. De fet, s’arriba a dir mig de broma que els accidents de cotxe van matar més gent en la primera setmana de la revolució que no pas els tirotejos del 36.

 

«Que un cambrer acabés sent ministre, que acabés sent l'home que més manés a Catalunya representa per als noucentistes, per a les elits, un veritable horror»

Explica que Oliver va coincidir a l'exili amb Francesc Macià i van parlar de catalanisme i independència. Com va anar?
Hem de pensar en el context internacional. Què havia passat uns anys abans? Enmig d’una situació de crisi general en el context de la Primera Guerra Mundial, Irlanda havia aprofitat per muntar la Revolta de Pasqua de 1916. Malgrat el fracàs inicial, es reprèn una guerra de baixa intensitat que porta els irlandesos cap a l’Estat Lliure el 1922. Macià, en bona part, el que tracta és d’imitar allò que ha donat bon resultat pocs anys abans. El moment de repressió contra el catalanisme i contra l’anarquisme durant la dictadura de Primo de Rivera del 1923 comporta un munt d’exiliats, sobretot a París i a l’Amèrica Latina. Aleshores sorgeix el plantejament d’utilitzar la via unilateral, violenta, per fer la revolució o la independència de Catalunya o tot a la vegada. I aquí és un moment de confluència entre republicanisme, anarquisme i independentisme, que acabarà com acabarà als anys 30, cosa que no és inhabitual. També estem en un moment en què després de la Primera Guerra Mundial apareixen nous estats a dojo. S’independitza Hongria, els països bàltics, Finlàndia, Polònia. En aquest sentit, Macià i Garcia Oliver sembla que es cauen bé mútuament.

Què en pot dir de la seva relació?
Des del punt de vista ideològic cap dels dos eren grans teòrics. Precisament, són homes d’acció, homes que volen canviar la història a través de l’acció una mica individual, heroica o mítica. Segons Garcia Oliver, el 1926 Macià li proposa fer de ministre de guerra de la República Catalana i el convida a participar en la invasió preparada des de Prats de Molló. Garcia Oliver rebutja, encara que li dona alguns consells estratègics, com ara fer servir una guerra de guerrilles, més que no pas una acció militar convencional. Garcia Oliver no era independentista. Ara bé, no veia amb mals ulls la independència.

Les memòries originals, on paren?
Es van publicar el 1978, però en queden poques, perquè el magatzem on quedaven la majoria de còpies va patir una inundació. Això fa que els llibres originals de la primera edició siguin obres de col·leccionista i es paguin molt bé. Hi ha diverses versions originals penjades a internet. Jo he agafat l'original, per encàrrec de la Isabel Martí, de La Campana, que volia, no només fer una versió en català, sinó que fos un llibre que pogués arribar a un gran públic.

Quina ha estat la seva feina?
Les he convertit en una cosa més llegible, eliminant totes aquelles qüestions redundants o que he considerat poc rellevants perquè el lector d’avui pugui entendre el personatge i l’època. És així com hem acabat elaborant unes memòries contextualitzades, amb una introducció crítica meva, dividides en cinc parts diferenciades i comentades i amb unes notes explicatives. A més a més, la traductora, l'Emma de Porrata-Doria, ha fet una magnífica feina tenint en compte que Garcia Oliver era una persona catalanoparlant, que escrivia en un castellà molt encarcarat, una persona autodidacta, que només havia anat a l'escola fins a 10 anys. La traductora ha fet una versió en català molt més fresca que l'original.  

 

«Francesc Macià i Joan Garcia Oliver són dos homes d'acció, homes que volen canviar la història a través de l’acció una mica individual, heroica o mítica»

Ha pogut arribar al seu nivell humà o ha estat impossible?
Era un home absolutament hermètic. Tenia una mena de façana amb què tractava de projectar una invulnerabilitat. Tant en les seves memòries, com en les entrevistes o els documents fílmics i la correspondència privada es presenta com un home d’una sola peça, molt gelós de la seva vida privada. Qui és en Garcia Oliver? Crec que ni el mateix Garcia Oliver acaba sabent-ho. És algú al qual la vida li va donar unes cartes inicials molt dolentes. El fet de formar part del proletariat, de les classes més baixes, de ser vexat, torturat i apallissat per la policia i de passar molt de temps a la presó li va atorgar fermesa revolucionària. Ell era un revolucionari professional. La seva vida era la revolució. És un home que lliura totes les batalles i les perd totes. Però sempre amb una dignitat fins i tot desconcertant.

Amb què es queda de la figura d’Oliver?
La seva vida s’ha de recuperar. És molt preocupant que una ciutat com Reus, històricament lliberal, seu d’un dels primers congressos anarquistes europeus de la història, no parli pràcticament ni del Joan Montseny ni del Garcia Oliver. Cal un replantejament profund de la relació de Reus amb el seu passat perquè és una història fascinant, que dona per a una temporada sencera d’una sèrie a Netflix. Hi ha coses que des del mateix catalanisme s’han ignorat i aquests personatges tampoc no són tan estranys a la història de qualsevol societat europea. En aquest sentit, ens hem de desnoucentivitzar.

Què vol dir?
Existeix encara el pes d’una història oficial massa noucentista, imbuïda d’uns valors en què es destaca excessivament els homes d’extracció benestant, poc polèmics i escassament bel·ligerants en la defensa dels seus principis i s’oblida, per exemple, que Catalunya ha estat capital mundial de l’anarquisme. Que hi va haver una revolució llibertària que és més coneguda entre historiadors estrangers que entre els propis. Que hem tingut personatges heterodoxos i alhora extraordinaris que són desconeguts pel gran públic. I Joan Garcia Oliver n’és un bon exemple. Que un cambrer acabés sent ministre, que acabés sent l’home que més manés a Catalunya representà per als noucentistes, per a les elits, un veritable horror. En el passat, i sembla que també en el present.