La ciutat és la seva gent
Des del punt de vista urbanístic, crec que hi ha dos tipus de ciutats: les que són fruit d’un disseny visionari i es consoliden al llarg del temps tot respectant un pla previst, com Barcelona o Shanghai, i les que són fruit d’un creixement no planificat i evolucionen anàrquicament, com Londres o qualsevol ciutat de l’Índia.
La qüestió és que, en tot cas, el fet que finalment siguin més o menys boniques és una percepció absolutament subjectiva i pot variar amb el temps. A mi, personalment, no em disgusten les ciutats enrevessades, caòtiques i que desborden vida, però també m’agraden les ciutats ordenades i previsibles. Tot depèn de la vivència que m’aporten quan les visito. I m’ha passat que una mateixa ciutat em sembla més bonica segons el motiu que m’hi ha portat.
Aquesta sensació la vaig tenir diumenge passat. Sempre he opinat que Tarragona és força bonica: té mar i un patrimoni de més de 2.000 anys molt ben conservat. Però mai l’havia vist tan bonica com aquest 30 de novembre, amb motiu de la Tarraco Health Race organitzada pel Col·legi Oficial de Metges de Tarragona en benefici de la Fundació Rosa Maria Vivar x l’Alzheimer.
Els carrers es van omplir de bona gent. Entre participants, organitzadors, patrocinadors i representants institucionals, gairebé 2.000 persones solidàries van dedicar un matí, més aviat fred, a fer esport, salut i a contribuir a la recerca per tal de trobar una cura farmacològica de l’Alzheimer.
Amb un ambient festiu, entre tots vam aconseguir transformar la ciutat. No va ser només una cursa, ni tan sols una activitat solidària més: va ser un recordatori palpable que els espais, per molt emblemàtics que siguin, són escenaris buits fins que la gent els omple de sentit.
Sovint parlem d’urbanisme, de mobilitat, de patrimoni o de la necessitat de preservar l’essència de les nostres ciutats. Però oblidem que la bellesa urbana no es mesura només en metres quadrats de zones verdes o en façanes catalogades. La bellesa real sorgeix quan l’espai públic es converteix en un punt de trobada, quan la gent hi deixa una empremta emocional i col·lectiva. Aquest diumenge, a Tarragona, això va ser evident: els somriures, les abraçades a l’arribada, els aplaudiments espontanis i les converses improvisades valien més que qualsevol projecte arquitectònic.
La ciutat era més bonica perquè estava plena de gent que creia en alguna cosa més gran que ella mateixa. Gent que, sense necessitat de grans discursos, demostrava que la salut, la recerca i la solidaritat poden ser motors de transformació. I potser aquí hi ha la clau: una ciutat pot ser monumental, moderna o eficient, però només esdevé realment admirable quan és capaç de mobilitzar la seva comunitat.
Gràcies als organitzadors i col·laboradors per fer-ho possible. La seva empenta ens recorda que les ciutats canvien quan hi ha persones disposades a transformar-les.
I és que les ciutats són més boniques quan s’omplen de bona gent.