És hora d’escoltar els metges
Aquests dies, per fi, el col·lectiu de metges és d’actualitat. Hem vist manifestacions, pancartes, discursos reivindicatius, etc. Es queixen de les seves condicions laborals. En general, la resta ens ho mirem des de la distància, amb una mica d’empatia, però sense aprofundir en el contingut. De fet, sovint ens sembla una molèstia que es declarin en vaga i alterin el servei durant uns dies.
He tingut la sensació que, als mitjans, s’ha donat més protagonisme a les declaracions d’usuaris afectats i queixosos que a explicar el perquè d’aquest moviment i el perquè d’ara.
Jo no sé si el problema amb el col·lectiu de metges és degut al fet que es volen introduir alguns canvis o, precisament, al fet que no se’n fan. Però sí que tinc opinió sobre la permanent ingratitud de què són víctimes.
Com queden de lluny aquells aplaudiments durant la pandèmia, quan tot va perdre importància davant la consciència que les nostres fràgils vides estaven en mans de metges que es jugaven la seva pròpia vida per salvar la dels altres. Només durant els pitjors moments del confinament vam comprendre, respectar i fins i tot admirar la seva tasca. Tanmateix, un cop tornada la normalitat, vam oblidar que, per a ells, l’excepcionalitat no acaba mai.
El seu dia a dia, en moltes especialitats, és salvar persones. Prenen decisions sobre la vida i la mort, sovint de forma urgent. Això els fa molt especials, perquè no n’hi ha prou amb destacar entre els millors estudiants i dedicar deu anys a formar-se, sinó que han d’assumir una càrrega emocional i una responsabilitat que molt poca gent estaria disposada a sostenir. Quan un metge entra a la sala d’urgències, al quiròfan o a una consulta plena de pacients, no només porta coneixement científic i experiència; porta, també, l’angoixa d’equivocar-se, el pes de no arribar a tot i la pressió de ser l’últim mur entre la vida i la mort.
I quan surt d’aquesta sala d’urgències, quiròfan o consulta, no penja la bata i es renta les mans per incorporar-se a la seva rutina no professional, sinó que arrossega la frustració quan no aconsegueix curar, la tristesa d’haver de donar una notícia que canviarà vides i, sovint, la sensació que mai no serà suficient.
Són persones que han dedicat la seva vida a acompanyar-nos en moments que recordarem sempre: un naixement, una recuperació inesperada, una paraula tranquil·litzadora quan tot feia por, un acompanyament en un moment crític.
No estaria bé escoltar què ens tenen a dir?