Quan la depressió és el símptoma
Diuen que qualsevol coneixement adquirit enriqueix. Jo no hi estic d’acord, perquè hi ha experiències de vida que són perfectament prescindibles. En el meu cas, el profund coneixement que tinc de la malaltia d’Alzheimer (no com a metge ni com a investigador, ni com a pacient, sinó com a filla d’una persona malalta) m’obliga a fer un esforç per veure’n el costat positiu. Com totes les famílies que han passat pel mateix, suposo.
En qualsevol cas, crec que compartir-ho pot ajudar altres persones o, si més no, contribuir a sensibilitzar sobre una malaltia que, qui no l’ha viscuda de prop, resumeix frívolament com una simple pèrdua de memòria i de records.
Tant de bo fos així. Seria fàcil.
La realitat d’un procés neurodegeneratiu és molt més complexa. Ara ja sabem que tot comença anys abans dels primers símptomes, però no és fins que la malaltia altera les capacitats de la persona que mostra tota la seva crueltat.
El nostre cas va ser molt atípic, perquè cap membre de la família va detectar que la mare ja no era la mateixa. Sí que tenia petits oblits, que consideràvem entranyables, i vam normalitzar alliberar-la de determinades tasques sense sospitar el que ens venia a sobre.
Però ella sí. Ella sabia que alguna cosa passava. Ens ho va explicar quan ja disposava del diagnòstic; només va compartir la seva angoixa quan va saber que els canvis que percebia tenien un nom que tots hem après a pronunciar: Alzheimer.
A partir d’aquell moment, no només vaig haver d’aprendre les múltiples manifestacions d’aquesta malaltia neurodegenerativa, sinó que, a poc a poc, vaig anar descobrint tot el que ella havia viscut durant el temps que no va estar diagnosticada.
Una revelació molt trista va ser saber que havia patit una depressió de la qual no es va arribar a recuperar. Com en molts altres aspectes d’aquesta malaltia, he après que els experts encara estan molt perduts a l’hora de distingir quan la depressió és un factor de risc, quan és un símptoma i quan és una conseqüència del procés neurodegeneratiu. En realitat, això importa poc si no hi podem fer res, però el cas és que, molt sovint, la malaltia d’Alzheimer comença així: amb una tristesa que no s’explica, amb una sensació de pèrdua abans que hi hagi res visible a perdre.
És com un senyal que la qualitat de vida s’ha acabat, que cada dia és pitjor que l’anterior.
Darrere de moltes depressions hi pot haver una malaltia encara invisible. Cal mirar la persona de manera global, entendre els canvis emocionals com una possible pista i no com una feblesa. I, sobretot, cal cuidar, acompanyar i validar el patiment, fins i tot quan encara no té nom.