Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Difunts

La vestimenta dels familiars era les dones de color negre, algunes amb un vel i tot, i els hòmens normalment amb una cinta negra cosida en una màniga. Pocs eren els hòmens que anaven vestits de negre

| Actualizado a 28 marzo 2022 12:09
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

A la meva època es naixia a casa i es moria a casa. En aquells temps de joventut el difunt s’amortallava al llit i es feia la vetlla. Les vetlles fúnebres s’acabaven animant i s’hi arribaven a explicar acudits. La vetlla durava tota la matinada i als pobles en especial hi feien cap els més jóvens. El més habitual era convidar-los a unes pastes, galetes, vi ranci i moscatell, que s’acostumava a servir en porró. Pel que fa al salat s’acostumava a servir coca de pagès i un porró de vi.

La família del difunt sempre estava acompanyada. L’endemà era el dia de l’enterrament i venia el cotxe a buscar el cadàver acompanyat de sacerdots. Com més sacerdots l’enterrament tenia més categoria.

Els sacerdots que hi acudien concelebraven el funeral, amb la gent que havia acompanyat el fèretre de casa a l’església. Després s’anava al cementiri a donar sepultura al difunt.

La vestimenta dels familiars era les dones de color negre, algunes amb un vel i tot, i els hòmens normalment amb una cinta negra cosida en una màniga. Pocs eren els hòmens que anaven vestits de negre. El portar dol suposava no anar a espectacles ni festes en record del mort mentre el dol durés. S’acostumava també a posar una esquela al Diario Español i una nota necrològica a Radio Tarragona, que sortia abans o després de les notícies. Segons l’esquela era més grossa o més petita s’intuïa el poder econòmic dels qui publicaven l’esquela.

Un altre tema eren es corones de flors. Com a mínim en duien un parell, una de la família i una altra dels amics o de l’empresa. Els qui duien moltes corones de flors estaven normalment vinculats a diverses entitats. Aquestes corones de flors eren un signe de que el difunt era més conegut i estimat més enllà de la família. La gent que participava al funeral rebia una estampa com a record, on s’hi podia llegir algun vers o oració. A l’acabar la família normalment dinava plegada tot recordant el difunt.

Un cop passat el malson la vida quotidiana segueix, i el primer que s’acostuma a fer és visitar el notari i veure que hi ha d’herència. La majoria de la gent està poc contenta. Després arriben els impostos, un altre pal. I alguns cops és preferible renunciar a l’herència per evitar pagar. Ja que et poden arribar a demanar més impostos que el que realment en puguis treure de l’herència. De moment tot és pagar i pagar. L’enterrament costa una fortuna, però tenint present lo lluny que està el més enllà no és tant. Són molts quilòmetres sense possibilitat de tornada.

Un tanatori o un locutori

Tot això era més de l’època de la meva joventut, avui ja no és així. Les vetlles s’organitzen sobretot als tanatoris, on hi ha una sala per a cada difunt i hi fan cap amics i parents a donar el pesam. Abans les senyores duien un rosari ales mans, avui això també ha canviat. La gent porta el mòbil i en contes d’un tanatori sembla un locutori i cadascú va una mica a la seva. Els tanatoris poden arribar a tenir serveis d’hostaleria, i pots anar al bar i a fer un mos. Quan entres una pissarra electrònica t’indica el nom del difunt i la sala de vetlla que té assignada.

Com que vaig passar gran part de la infància a la casa de la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando recordo com a la fusteria del vell Patol del carrer d’Amunt s’hi feien les caixes de morts. A la fusteria sempre tenien alguna caixa mig preparada. El dol a Mont-roig s’acomiadava davant del portal d’Avall i la gent, a diferència de Tarragona no s’anava al cementiri. Patol al carrer d’Amunt. El mort a Mont-roig es portava en cotxe de cavalls i la gent duia algunes atxes. Davant de la comitiva recordo l’agutzil Casimiro obrint pas. Recordo que per als nens eren de color blanc i que les altres eren ja de tonalitats caoba. La més funesta era una caixa folrada amb roba negra, imposava. Avui la indústria funerària ja és més industrial, amb molts dissenys.

Pel que fa a les sepultures es compraven per temps limitat i després es renovava la concessió. Els preus variaven segons el pis. Els més baixos eren els més cars ja que hi ha ossera. A la part de sota hi havia l’ossera, una zona per a dipositar els ossos, d’aquesta manera en un nínxol s’hi pot encabir tota la família. També hi ha pavellons més luxosos, i aleshores l’enterrament és a terra. Ara també hi ha l’opció del crematori, i de tenir les cendres del difunt en una urna.

Els cementiris el dia de difunts s’omplen de flors i és fàcil veure gent netejant les sepultures. Hi ha qui aprofita per posar-hi fotografies dels difunts, que per cert es veuen amb bona cara, somrients. Així els morts es veuen, d’alguna manera, en bon estat malgrat realment ja no sigui així. També hi ha tombes amb inscripcions amb referències al difunt.

Espai de reflexió

Passejar pel cementiri fa pensar coses, et transmet una pau i tranquil·litat immensa i després et va despertant records i històries. Penso en els avantpassats i en el futur de tots els que estem al món. Penso en la mort, però reflexiono sobre la vida que portem cadascú. Quan veus una tomba on no hi ha res també penses que d’aquella família no deu quedar ningú, i també em fixo en els detalls. Algun cop m’he fixat en avisos de que si no paguen el nínxol el faran fora, i això em fa pensar en què és més fàcil fer fora un mort del seu espai de repòs que no un ocupa d’un pis. Els cementiris formen part de la història de la nostra vida, ja que hi ha persones que ens van estimar.

Quan passeges pel cementiri de Tarragona sempre trobes noms de gent coneguda, que feia temps que no havies vist i no et pensaves que ja fossin allí, enterrats, i quedes parat. En aquell moment el llibre d’aquella persona es destapa i la recordes. Cada mort, per humil que sigui o per important que sigui té una història per explicar. Al cementiri de Tarragona hi tinc enterrat el meu pare, la meva mare, la Pilar Cabré, la meva segona mare, i el meu avi Eduard Boada Pallarés. També penses en els difunts anònims de la Guerra Civil, que encara que no els vas conèixer els tens en el teu record. Naltros hi tenim el tiet Miquel Pascual Castellnou, germà de la meva mare que va morir a la Batallla de l’Ebre a la Terra Alta i encara no sabem on és. Recordo aquelles àvies, aquella gent gran, que tenien el fill mort a la guerra, una va ser la meva àvia Virgínia.

Tot i que els morts no n’han de fer de por. Són els vius els qui ha de fer por, especialment els que son molt vius. L’actor Joan Capri va dir «mireu els morts lo ben col·locats que estan a Espanya». Jo recordo que abans quan algú moria es preguntava si havia mort d’un mal dolent. Com si hi els mals que et causen la mort poguessin ser també bons. Quan mores poc importa si has mort d’un mal bo o dolent. Crec que tots els mals que condueixen a la mort són dolents. Antigament alguns mals es va arribar a atribuir al dimoni.

Comentarios
Multimedia Diari