Janó Salvadó, el llegat del mestre fuster

Avui Joan Salvadó Sorolla, Janó, rebrà l’homenatge del Casal Tarragoní en un acte al Palau Firal i de Congressos a les 18.30 hores. Amb 94 anys, l’entitat que cofundà el 1957 li atorga el premi Tarragoní de Cultura, que es sumà al de Perpetuador de les Festes de Santa Tecla 2010.

Nascut el 21 de març 1928, de petit visqué a França on els pares s’havien traslladat tres anys abans. Tornaren el 1935 amb la mala fortuna de l’esclat de la Guerra Civil. Fuster d’ofici des dels 23 anys i home amb caràcter, ha travessat el segle XX i les dues primeres dècades de la nova centúria. Després de la guerra, convisqué amb la repressió franquista des de la desafecció al règim.

Proactiu, ballà uns anys a l’Esbart Dansaire local des de 1944 i moltes més sardanes. Les impulsà en moments complexos. Malgrat la situació, amb el temps, per Santa Tecla s’arribaren a programar nou audicions, tres en cada jornada, sovint vora les Teresines a la Rambla. Fou cofundador de la colla sardanista Pirineu i cap de tres agrupacions de veterans.

El retorn mulasser

El vaig conèixer el 1986 quan el Centre de Colles Sardanistes
–fundat el 1984– creà un grup de grallers, i sobretot a partir de 1988 quan obria noves vies i s’incorporava a la recuperació del seguici popular, amb la proposta de retrobar la mulassa. El Diari ho anunciava el dia de Sant Josep, patró dels fusters.

La família Salvadó era el pinyol de l’entitat, i el Janó el primer president. Seguiren les passes d’altres associacions que havien retornat a Santa Tecla el drac o l’àliga, des d’aleshores a coll del veïnat del Cós del Bou, Peixateria i Trinquets, i del ball de diables, respectivament.

Poques setmanes abans de la celebració, el projecte feia aigües perquè l’artista proposat no disposaria de la peça a temps. El Diari ho publicava el 4 de setembre. En un treball conjunt entre l’entitat i l’ajuntament, on els Salvadó, els futurs mulassers i jo en tant que servidor públic ens arromangàrem, reférem la proposta. El Janó continuava posant el seu ofici en l’estructura de la mula gegantina, tasca per la qual no percebé cap remuneració, i l’escultor Joan Serramià assumia un repte esdevingut èxit compartit.

Serramià i Salvadó feren un bon tàndem en una peça gestada en dos tallers del melic emocional de la ciutat: la Part Alta. Serramià el tenia al carrer d’en Riudecols i Salvadó al d’en Ventallols, un en l’antic barri agrari i l’altre en l’atàvic districte de la mar quan ja no hi vivien els pescadors.

De fet, aquest fuster de ribera, com resava la primera llicència perquè era la que generava menys impostos, ha conservat una barqueta que li estalvià algun maldecap amb la inspecció de l’època.

Divuit dies després del sotrac, la mulassa aparegué a la balconada consistorial, abans d’iniciar-se la Cercavila de la vigília. Entre les entitats que contribuïren econòmicament al projecte, hi hagué la que avui ret l’homenatge al Janó.

Entranyes del seguici

Anys després, el 2002, el mestre realitzà l’esquelet de fusta per a la mulasseta per al seguici petit, renascut el 1998 després que Tarragona hagués tingut peces infantils a cavall del XIX i XX, excel·lint-ne les de l’ermita de la Salut sobretot a la dècada dels anys 1920. A escala professional també ha creat els embrancats de fusta del drac, del bou, dels Negritos petits o de les còpies dels grans.

L’homenatge d’avui, El so de la pau, amb música per a violoncel i cobla –la sitgetana Maricel–, presenta un guió que ressalta la del XX, el segle de les grans guerres, i la lluita per la pau. Escoltarem melodies de Pau Casals, Eduard Toldrà o Enric Granados, mentre evocarem els sons perduts d’una Part Alta bastida durant segles per tallers com el del Janó.