Aquesta setmana no tenia ganes de parlar de la polèmica de l’encesa de llums ni dels pressupostos, ni tan sols de Nadal. He decidit fer servir la pàgina del diari d’avui com una llibreta personal on aboques les teves reflexions o sentiments, no us espanteu que no us convertireu en psicòlegs si llegiu això. Aprofito per reivindicar i celebrar la seva tasca, com també la dels amics i amigues i els familiars que sempre estan allí. Els problemes de salut mental els patim gairebé totes cada dia d’alguna manera, però encara sembla un tema tabú.
Són coses que mai podré entendre. Passa una cosa similar amb el sexe. Tothom el practica i és el motor de moltes coses, però no se’n parla de forma natural ni s’educa sobre això. Si alguna vegada com a societat posem de veritat la salut mental i l’educació sexual com a prioritats, imagineu-vos quin canvi més bonic faríem, quantes coses ens estalviaríem.
Però bé, en fi, no volia centrar-me en això. Avui volia compartir una vivència personal i amb la que crec que qualsevol periodista d’aquesta ciutat es podrà sentir identificat. Comencem.
A l’estiu vaig atrevir-me a fer realitat una decisió que tenia fa temps al cap: deixar la feina. Em va costar prendre la decisió perquè tenia una feina estable d’allò que havia estudiat, un fet que per molts i moltes és gairebé utòpic.
I aquest sentiment de culpa de renunciar al que moltes companyes voldrien, em va fer sentir encara més malament.
I ara què?
També pensava: i què faré ara? No sé exactament quants estudiants de Periodisme hi ha a Tarragona, però estic segura que multipliquen per molt el nombre de mitjans i de llocs de feina a la ciutat.
Potser aquesta por a marxar d’un lloc on se suposa que has d’estar molt contenta i agraïda per l’oportunitat, fa que molts i moltes aguantem certes coses. Fa que molts i moltes caps es creguin amb el dret o impunitat de fer certes coses.
I us preguntareu: per què vas marxar? Suposo que són moltes coses petites les que fan que prenguem decisions grans, algunes podrien ser: per cuidar la meva salut mental, per apostar pel meu projecte, per dir ‘prou’ a certs comportaments...
Aquestes reflexions em van néixer arran de l’entrevista que he fet aquesta setmana a En Calces (@encalcespodcast, aprofito com sempre per fer una mica de promoció), el projecte que he impulsat després de deixar la feina. I és que la convidada d’aquesta setmana ha estat Elsa Ruiz, una còmica i activista trans i del col·lectiu LGTBIQ+.
L’Elsa va ser el primer nom que vaig escriure en un full en blanc on apuntava els convidats que desitjaria tenir en aquesta nova etapa.
Aconseguir-ho m’ha fet molt feliç i m’ha vingut al cap la por i tristor que vaig sentir quan vaig decidir tancar una etapa molt important de la meva vida.
Talent i no competència
I amb tot això què és el que vull dir? Que no permetem certes coses per la pressió, la por o la culpa d’estar en un bon lloc de feina.
Que no caiguem en la visió dels que manen sense tenir ni idea, que no som competència, som companys i companyes.
I que si tens un projecte, aposta per ell, aposta per tu. Això sí, registra tot el que facis, ho dic per experiència. I recorda que per molt que estiguis en el millor lloc del món, si tu no estàs bé, res ho estarà.
Hi ha tantíssim talent a Tarragona, que ens hem de cuidar. Jo vaig decidir quedar-me “en calces” i surti millor o pitjor, és la millor decisió que he pres perquè he tingut la sort de no fer-ho sola.
